Ara sí que puc deixar-me de metàfores, eufemismes i altres figures literàries i parlar amb noms, cognoms i fins resolució (!) sobre el què comentava en el post anterior: la reivindicació dels nostres drets.
En principi podriem dir que la que jo tenia era una lluita de 'David contra Goliat', és a dir, apriori una lluita desigual... Un litigi d'una treballadora anònima qualsevol -jo- contra una Universitat Pública: l'Autònoma.
Els que em coneixeu sabeu que a finals de juliol, a una setmana d'agafar vacances i mentre treballava tranquil.lament al meu despatx vaig rebre una trucada que em convocava al cap de tres dies a gerència, on s'em va comunicar que s'havien acabat els diners dels projectes d'on em pagaven i no tenien recursos, em quedava a l'atur amb data 1 de setembre.
En el full d'acomiadament posava 'final de projecte'...però hi havia projectes a mig realitzar, feines que havien de ser continuades al tornar de vacances. A més s'em va demanar un traspàs de dades etc.
La meva sorpresa no va acabar aquí, al rebre el finiquito l'empresa em va donar el què la llei marca com un acomiadament 'normal' 8 dies/any treballat, i no pas els 45 que m'haurien correspòs tenint en compte que l'acomiadament era improcedent.
El meu no era un contracte depenent d'un investigador, jo era la responsable d'un centre multimèdia, la qual cosa es considera una plaça estructural de la universitat.
Em vaig posar en mans d'advocats que ho van veure clar i vaig denunciar la universitat. Han estat mesos de recuperació de proves, d'incertesa... D'allò que parlavem: una despesa -no només econòmica (honoraris advocats), sino de temps i energies.
Ahir dimecres finalment era la data del judici, però ja feia un parell de dies que els advocats de l'Autònoma van contactar amb els meus oferint-los pactar (eren conscients que tenien les de perdre).
La negociació ha estat dura, de fet el dia abans a la nit em vaig plantar i vaig dir als meus advocats que refusava l'oferta que feien, i que anava fins al final, a judici, amb totes les conseqüències. No estava disposada a acceptar pactes indignes, era una qüestió d'honor...
Sé que aquests termes/conceptes estan en desús, més que els termes el què signifiquen; però jo dec ser la última romàntica... ;-)El mateix dimecres a la porta del jutjat em van oferir els 45 dies /any treballat, amb la qual cosa estaven reconeixent que l'acomiadament era improcedent.
Els meus advocats reclamaven també salaris de tràmit i honoraris etc, però ja tenia el què jo volia i en un termini molt breu, d'altre manera el procés es podria allargar un any més segons el jutge. Vaig acceptar el pacte, però per a mi és una victòria, sobretot una victòria moral...i si no llegiu (retallo de l'acta de conciliació):
Encoratjo a tots aquells que us sentiu estafats en els vostres drets a que us defenseu, a que reclameu i no ho dic pels diners -que també- però sobretot per una qüestió d'honor.
La 'victòria' dels 'febles' és possible...només cal creure-hi i lluitar.
Entrades
