"Cuando la vida te presente mil razones para llorar,
demuéstrale que tienes mil y una razones por las cuales
sonreir."

Viure...malgrat tot

¡Carpe Diem! Aprovecha el día.
No dejes que termine sin haber crecido un poco,
sin haber sido un poco mas feliz,
sin haber alimentado tus sueños.

No te dejes vencer por el desaliento.
No permitas que nadie
te quite el derecho de
expresarte que es casi un deber.

No abandones tus ansias de hacer de tu vida
algo extraordinario...

No dejes de creer que las palabras, la risa y la poesía
sí pueden cambiar el mundo...

Somos seres, humanos, llenos de pasión.
La vida es desierto y tambien es oasis.
Nos derriba, nos lastima, nos convierte en
protagonistas de nuestra propia historia...
Pero no dejes nunca de soñar,
porque sólo a través de sus sueños
puede ser libre el hombre.

No caigas en el peor error, el silencio.
La mayoría vive en un silencio espantoso.

No te resignes...
No traiciones tus creencias. Todos necesitamos
aceptación, pero no podemos remar en
contra de nosotros mismos.
Eso transforma la vida en un infierno.

Disfruta el pánico que provoca tener
la vida por delante...
Vívela intensamente,
sin mediocridades.
Piensa que en ti está el futuro y en
enfrentar tu tarea con orgullo, impulso
y sin miedo.

Aprende de quienes pueden enseñarte...
No permitas que la vida
te pase por encima
sin que la vivas...

- Walt Whitman -
Canto a mí mismo

En el record...sempre

La Imaginació al Poder

Expliquen que hi havia un cec assegut en una vereda, amb una gorra als seus peus i un troç de fusta en la qual es llegia:

"Si us plau, ajudin-me, sóc cec"

Un creatiu de publicitat que passava per allà, es va parar i va veure unes poques monedes a la gorra.

Sense demanar-li permís prengué el rètol, li donà la volta, agafà guix i va escriure un altre anunci. Tornà a posar el troç de fusta damunt els peus del cec i se n'anà.

A la tarda, el creatiu tornà a passar enfront el cec que demanava almoïna, la seva gorra era plena de bitllets i monedes. El cec va reconèixer les seves passes i li preguntà què havia posat al rètol.

El publicista li contestà: "Res que no sigui tan cert com el teu anunci, però amb unes altres paraules", somrigué i prosseguí el seu camí.

El cec mai no ho va saber, però el seu nou rètol dèia:

"Avui és primavera i no puc veure-la"

Cambiem d'estratègia quan no ens surtin les coses i veure'm que les coses poden cambiar.

Si continues fent sempre el mateix, obtindràs sempre els mateixos resultats. Per aconseguir quelcom novedós, has de fer quelcom diferent. -Albert Einstein-

En els moments de crisis, només la imaginació és més important que el coneixement.

L'important és no deixar de fer-se preguntes i de "atrevir-se" a transitar un camí poc concurregut.

Coses que de veritat importen

Ni que sigui un instant

Aunque sea un instante, deseamos
descansar. Soñamos con dejarnos.
No sé, pero en cualquier lugar
con tal de que la vida deponga sus espinas.

Un instante, tal vez. Y nos volvemos
atrás, hacia el pasado engañoso cerrándose
sobre el mismo temor actual, que día a día
entonces también conocimos.

Se olvida
pronto, se olvida el sudor tantas noches,
la nerviosa ansiedad que amarga el mejor logro
llevándonos a él de antemano rendidos
sin más que ese vacío de llegar,
la indiferencia extraña de lo que ya está hecho.

Así que a cada vez que este temor,
el eterno temor que tiene nuestro rostro
nos asalta, gritamos invocando el pasado
–invocando un pasado que jamás existió–

para creer al menos que de verdad vivimos
y que la vida es más que esta pausa inmensa,
vertiginosa,
cuando la propia vocación, aquello
sobre lo cual fundamos un día nuestro ser,
el nombre que le dimos a nuestra dignidad
vemos que no era más
que un desolador deseo de esconderse.

- Aunque sea un Instante -
Jaime Gil de Biedma

Vells temps...

Aquest és un petit detall per a tu, Isabel, perquè les cançons i els personatges -més tard amics- van lligats indefectiblement a la teva adolescència. Dies de concerts aquí i allà, anècdotes y somriures. Quins temps aquells, oi?!!
És un bon recull del què diuen són les 20 millors cançons de SAU en imatges.
Que en gaudeixis!

Download Day - Firefox 3.0

Avui és el Download Day, des de les 00:00 hores internautes d'arreu del món poden descarregar-se la nova versió 3.0 del navegador Mozilla Firefox.

Cal tenir en compte però les diferències horàries, avui a les 19:00 h GTM+2 (hora peninsular) començarà el Download Day.
Podeu consultar les equivalències horàries per zones prement aquí.

La fundació Mozilla assegura que la nova versió del navegador incorpora importants millores com ara la velocitat i el rendiment.
Des del 2004, la comunitat Firefox ha crescut fins assolir els 175 milions d'usuaris. A més, Firefox està disponible en més de 45 idiomes i s'utilitza en més de 230 països.
Per aquesta tercera versió del navegador la fundació Mozilla s'ha proposat un nou repte: Aconseguir el Record Guiness fent que Firefox 3 sigui el software més descarregat de la història en 24 hores.
Per a descarregar-vos la versió adequada al vostre sistema operatiu i idioma podeu consultar el web: http://www.spreadfirefox.com/es-ES/worldrecord

De manera que ja sabeu, si voleu contribuïr a aquest récord o senzillament disposar de la nova versió del navegador i comprovar in situ les novetats que incorpora el teniu a un sol click.

Defensa de l'Alegria

Viure en un món sense sensibilitat pot resultar una experiència salvatge per a la gent que com jo creiem -encara- en valors que en general han passat a "millor vida".

Parlo d'aspectes com la integritat, els valors, l'amistat, la lleialtat, el rigor, l'excel.lència...
Sé que això em fa ser vulnerable als actes de la gent, i al què passa al meu voltant; i també entenc als que m'aconsellen -bonament- que relativitzi, que no em prengui les coses tan a pit; però hi ha aspectes, coses que no sé si vull deixar passar, em nego a baixar el llistó pel fet de ser "políticament correcte" o socialment acceptable.

M'emociona la integritat, la lleialtat, la bellesa (la grandesa d'ànima, però també la bellesa d'un paisatge, la d'una escultura o una melodia), la gent que lluita per superar-se a si mateixa, i alhora m'enfonsa en la tristesa més absoluta la misèria d'esperit: la gent que es pensa que viu sola al món o els que creuen poden anar trepitjant els altres; els que es diuen amics i no saben estar a l'alçada de les circumstàncies, la gent que menteix impúdicament...
Em nego a aprendre a relativitzar fets com aquests i assumeixo el cost de marginalitat que això pugui tenir. Mai no he estat de les que passen per la vida de puntetes, no sé viure sense involucrar-me fins al moll de l'os en tot el què faig, d'apassionar-me en els projectes, d'estimar sense límits als amics, de voler exprémer la vida i buscar-ne la màgia fins sota les pedres.

Si avui escric això és perquè em sento ferida per com actua alguna gent. Enfront a això, jo sempre busco consol en "les lletres", i llavors hi ha qui encara menysté el poder de les paraules !
Conec una poesía de Mario Benedetti com antídot per això que avui sento, es titula "Defensa de la Alegría" i diu així:

Defender la alegría como una trinchera
defenderla del escándalo y la rutina
de la miseria y los miserables
de las ausencias transitorias
y las definitivas

defender la alegría como un principio
defenderla del pasmo y las pesadillas
de los neutrales y de los neutrones
de las dulces infamias
y los graves diagnósticos

defender la alegría como una bandera
defenderla del rayo y la melancolía
de los ingenuos y de los canallas
de la retórica y los paros cardiacos
de las endemias y las academias

defender la alegría como un destino
defenderla del fuego y de los bomberos
de los suicidas y los homicidas
de las vacaciones y del agobio
de la obligación de estar alegres

defender la alegría como una certeza
defenderla del óxido y la roña
de la famosa pátina del tiempo
del relente y del oportunismo
de los proxenetas de la risa

defender la alegría como un derecho
defenderla de dios y del invierno
de las mayúsculas y de la muerte
de los apellidos y las lástimas
del azar
y también de la alegría.

Llavors hi ha els homes i les circumstàncies...

Avui he topat amb un blog que comentava el malhaurat accident a l'Annapura de l'escalador vasc Iñaki Ochoa de Olza, ara fa unes setmanes. L'escrit et remetia a la notícia completa del diari "El País" del dia 31 de maig titulat "Agonía a 8.091 m." L'article ha resultat un text colpidor, dels que et fan posar un nus a la gola i t'entervoleixen els ulls, però alhora et retornen la fe en l'ésser humà. Entre altres coses diu:

"Un himalayista assumeix que l'autonomia en alçada és el seu únic nexe d'unió amb la vida. Ser autònom per prendre decisions, per superar reptes tècnics, per encertar amb l'estratègia, per retirar-se per medis propis sense comprometre ningú. Si tot va bé, un patirà escalant una muntanya de 8.000 metres; després lluitarà per baixar i explicar-ho. Però si quelcom altera el guió, si algun factor inesperat converteix l'escalador autosuficient en subjecte depenent, la seva vida valdrà ben poc. O el què altres estiguin disposats a arriscar per socórre'l. A la frontera dels 8.000, on els helicòpters no volen i el sostre de pensar amb serenitat és un triomf, cap vida val més que la pròpia. No existeix el dret legítim de demanar ajut. És un pacte no escrit: primer, la meva vida; després, ja es veurà. Llavors hi ha els homes i les circumstàncies.


Catorze alpinistes de diferents cultures, nacionalitats i possibilitats es van unir a l'Annapura (cim de 8.091 metres a l'Himalàia) entre el dilluns 19 i el diumenge 23 de maig per realitzar el rescat impossible d' Iñaki Ochoa de Olza. Per fer-ho, tots prescindiren a l'uniso de qualsevol anàlisi freda i pragmàtica, de la seva experiència, del seu saber, de la raó. Tots van tirar del cor.
Un alpinista no té perquè ser una persona valenta. La valentia no es medeix en termes relatius. No té més arrest el que es llança muntanya amunt que el que condueix als seus fills, trajat, a l'escola. Però, tot i sabent tot això, el què va succeir aquells dies a l'Annapurna, la barreja de voluntats despreses de qualsevol ego, prudència o egoïsme, mereix un qualificatiu...difícil de caçar. Jorge Nagore, un dels íntims d'Iñaki, digué a aquest diari que el viscut es corresponia amb la "grandesa absoluta". Existeix alguna altre forma d'expressar-ho?

"El calvari d'Horia -el romanès que va romandre al costat d'Iñaki- va durar quatre dies. Amb tota la informació al seu poder, hauria d'haver renunciat a tot el què no fos salvar la seva vida. Però malgrat tot, es va quedar al costat d'Iñaki, unint-se al seu destí, incapaç de desprendre's de la persona que amenaçava la seva vida. Si no va cedí fou senzillament perquè, per a una persona amb els seus principis, quedar-se era més senzill que no pas fugir."

Al final, "Tots van entendre que el rescat somniat d'Iñaki havia xocat, definitivament, amb la realitat. L'esperança tan irracional com bella, va ésser la única llum en el camí d'Iñaki cap enlloc".

Lluny de la fragilitat dels vincles imperants als nostres dies, històries com aquesta et fan seguir creient en l'espècie humana. Grandesa d'esperit a l'enèssima potència. He conegut d'altres històries semblants casualment també en el món de l'alpinisme, potser aquests homes i dones que es juguen la vida a les muntanyes siguin la darrera estirp de la grandesa humana? Vull pensar que no.

Elogi de l'Amistat

"La vida és l'art de la trobada"

"Qui té un amic, té un tresor"

"Recorre sovint el camí que duu a casa del teu amic,
perquè no l'esborrin les males herbes."

Els territoris íntims tenen fronteres molt subtils que, sovint, cal endevinar o intuir a força de mantenir una observació atenta de l'altre i de les seves necesitats i emocions.
El terreny de l'amistat s'ha de cultivar amb molta cura a fi de no envair però, alhora, tampoc no deixar que passi massa temps sense visitar-lo i conrear-lo. Ens movem, doncs, en aquell punt d'equilibri necessari en tots els temes importants de la vida.
Deixar l'espai d'intimitat, quan cal, i saber entendre quan se'ns demana presència, no és una qüestió que sigui senzilla. Només a força d'interès i, sobretot, de molt de respecte i amor es pot aconseguir. Saber quan cal callar, quan cal parlar, quan cal una abraçada i un contacte, quan una presència i quan una mirada, unes flors, una carta, un "sóc aquí"...demana sensibilitat, atenció i responsabilitat. Trobar la mesura i el to adequat que s'adapti a l'amic comporta també treball i cura. Ningú ha dit que això de l'amistat sigui fàcil.

La llum d'una espelma per a tu

Al millor Pare del món...

Avui que fa deu mesos que t'en vas anar, he volgut mostrar-te en aquest petit espai que segueixes viu en el nostre record.
Gràcies per l'exemple immillorable que has sigut per a nosaltres en tots els aspectes. T'estimem.

"Estenc la mà i no hi ets.
Però el misteri d’aquesta teva absència
se’m revela més dòcilment i tot del que pensava.
No tornaràs mai més,
però en les coses i en mi mateixa hi hauràs deixat l’empremta de la vida que visc,
no solitària sinó amb el món i tu per companyia,
plena de tu fins i tot quan no et recordo,
i amb la mirada clara dels qui estimen sense esperar cap llei de recompensa"

- Miquel Martí i Pol -

Generació Einstein

Els anomenen "generació Einstein", són els nascuts a partir de 1998 o els adolescents que ara tenen d'entre 12 a 20 anys. Són la primera generació que ha nascut amb la tecnologia, de fet, ja des de l'úter matern han estat monitoritzats (!) i conviuen amb familiaritat amb programes, ordinadors i terminologies com píxels i megues.
Però perquè s'els anomena així? Són més llestos que els seus pares o que les generacions anteriors?
La resposta té alguns matisos...m'explicaré: segons registres històrics de coeficient intel.lectual (CI) en 20 països, el CI promig de la problació creix entre 5 i 25 punts d'una generació a la següent, és el què es coneix com "efecte Flynn" en honor a l'autor d'aquests estudis.
A Espanya el promig del CI ha crescut 10 punts entre 1990 i la dècada actual, segons estudis del psicòleg Robert Colom (UAM). També s'ha vist que aquest increment no prové d'un augment de la intel.ligència en tots els nois/es sinó dels que tenien la intel.ligència més baixa.

Però -i aquí venen les discrepàncies de criteris- no és l'entorn, és a dir l'accés a les noves tecnologies, el què els fa més intel.ligients; sinó quelcom més elemental, una millor alimentació.
Segons el psicòleg espanyol en qüestions d'intel.ligència poc poden fer-hi les tecnologies, però és evident que per als més espavilats, l'accés a bones tecnologies i bones eines pot ser un avantatge.

Jeroen Boschma, publicista holandès, ha publicats uns estudis sobre la Generació Einstein; allà comenta un fet que el va sorprendre: en l'entrevista per a un lloc de treball a un noi de 17 anys, li va fer una pregunta tècnica molt difícil per veure com reaccionava. El noi no sabia la resposta, però lluny de cohibir-se -com potser hauriem fet molts de nosaltres- va demanar un minut de temps per posar-se en un fòrum a internet a esbrinar la resposta (!), al cap de pocs segons tenia més de cent respostes correctes.
Dels seus estudis Boschma conclou característiques dels que anomena generació internet:

• Qüestionen l'autoritat
• Són pràctics i volen respostes ara i aquí
• Socialitzen de formes diferents (són els primers i principals consumidors de les xarxes socials per internet, parlar pel messenger és la cosa més normal del món com abans ho hauria estat sortir a xerrar a la plaça o amb els veïns del carrer)
• Són consumidors influents donat que tenen opinió i accés a les tecnologies de la informació
• Com tota generació són incompresos per la generació que els precedeix, però en el seu cas la situació es veu agreujada per "l'esvoranc tecnològic" que els separa dels seus pares. No obstant, seran els seus pares i professors qui s'haurà d'avesar als seus hàbits, ja que són mestres de les noves tecnologies per a ells.

Per als més pessimistes però, l'accés a la informació i a les noves tecnologies a la pràctica real incrementa les diferències socials, ja que a dia d'avui Espanya és el 27è país en el desenvolupament de la "societat de la informació" i que només la meitat de la població del país accedeix a Internet (entre el 40-43%).

Pros i contres d'una societat que avança inevitablement cap a un creixement massiu d'accés a la informació a la xarxa, i això de manera objectiva i independentment de les explicacions més optimistes o pessimistes sobre si fa als joves més o menys intel.ligents, sí que segur els fa més lliures; el què cal és dotar-los d'eines i criteris per a què sàpiguen discriminar la bona informació.
De ben segur Einstein hauria "flipat" de tenir tanta informació a l'abast.

El pretext dels fracassats

Nunca te quejes de nadie, ni de nada,
porque fundamentalmente tú has hecho
lo que querías en tu vida.

Acepta la dificultad de edificarte a ti
mismo y el valor de empezar corrigiéndote.
El triunfo del verdadero hombre surge de
las cenizas de su error.

Nunca te quejes de tu soledad o de tu
suerte, enfréntala con valor y acéptala.
De una manera u otra es el resultado de
tus actos y prueba que tú siempre
has de ganar.

No te amargues de tu propio fracaso ni
se lo cargues a otro, acéptate ahora o
seguirás justificándote como un niño.
Recuerda que cualquier momento es
bueno para comenzar y que ninguno
es tan terrible para claudicar.

No olvides que la causa de tu presente
es tu pasado así como la causa de tu
futuro será tu presente.

Aprende de los audaces, de los fuertes,
de quien no acepta situaciones, de quien
vivirá a pesar de todo, piensa menos en
tus problemas y más en tu trabajo y tus
problemas sin eliminarlos morirán.

Aprende a nacer desde el dolor y a ser
más grande que el más grande de los
obstáculos, mírate en el espejo de ti mismo
y serás libre y fuerte y dejarás de ser un
títere de las circunstancias porque tu
mismo eres tu destino.

Levántate y mira el sol por las mañanas
y respira la luz del amanecer.
Tú eres parte de la fuerza de tu vida,
ahora despiértate, lucha, camina, decídete
y triunfarás en la vida; nunca pienses en
la suerte, porque la suerte es:
el pretexto de los fracasados.

- Pablo Neruda -

Contractures

No es pot dir que hagi començat el mes de juny amb gaire bon peu...porto tres dies immòbil al llit. Feia ja alguns dies que forçava "la màquina" molta feina, poc descans, molt estés, molta tensió. El meu cos que és més savi que jo, emetia senyals a les quals jo feia "cas omís" per la imperància de la feina, el màster i tantes coses que no poden esperar. I també per aquella ànsia de perfecció que algun dia -per error- em vaig creure es podia assolir. En definitiva que el cos va dir prou! un prou rotund, tan rotund que la contractura m'impedeix conduir, fer el més mínim moviment del cantó dret del meu coll-esquena-braç...semblo robocop...sino fos perquè el pinçament em fa veure les estrelles, seria divertit i tot de veure...

Cinc minuts d'ordinador una epopèia...Després m'en resentiré...

La immobilitat forçada, tantes hores al llit amb antiinflamatoris, bosses d'aigua calenta i moltes hores per pensar et fan adonar de lo poc que cal per deixar-te al marge de la vida "normal", de la sort -que tenim i no valorem suficientment- de poder llevar-nos i fer vida quotidiana. Hores per reflexionar, per recordar la gent als hospitals, per pensar en què hauria pensat ell -el meu pare- durant vora set mesos...En fi, una "simple" contractura pot tenir la seva part "positiva" si serveix per prendre consciència de la fortuna que tenim i aprenem a gaudir més i -potser- a fer més cas al cos que demana baixar el ritme.

Temps de Patum

Ha arribat Corpus...i això des de la meva adolescència és sinònim de Patum. La Patum de Berga va aconseguir ser denominada per la Unesco Festa Patrimoni de la Humanitat. Des de fa un parell o tres d'anys que no hi pujo...l'edat no perdona! Els salts de plens i acabar tard són incompatibles amb llevar-se d'hora i treballar l'endemà... En fi...
Com a succedani - totalment insuficient, ho sé - us deixo amb el logo animat que han fet enguany, representa el Tabal que anuncia l'inici de la festa, i una web xulíssima amb tot el requitzell de músiques de Patum: els diables, les Guites, la seva història etc.
Per aquells que la pogueu gaudir: Bona Patum!

http://www.lapatum.cat/

Amor líquid

Sobre la fragilitat dels vincles humans

En un passeig dels meus per les llibreries, vaig topar amb el llibre del que prèn el títol aquest post: "Amor líquido". És un assaig de Zygmunt Bauman, el mateix autor de "Temps líquids".

No em vaig resistir a comprar-lo, el fet que facin un llibre sobre la fragilitat dels vincles que establim és la constatació d'una premonició que tinc fa algun temps: la nostra societat està malalta, vivim amb pors per relacionar-nos.
Vivim en la societat de lo efímer, i els vincles humans no queden exempts d'aquesta tendència a fer i desfer. No deixa der ser paradògic que en la societat de la comunicació on disposem de les més variades possibilitats i tecnologies per a comunicar-nos només siguem capaços d'establir vincles efímers o per interès...(ho dic així, analítica, amb la major fredor possible però no deixa d'entristir-me si ho penso fondament).
Tal com deia Ralph Waldo Emerson, quan un patina sobre gel, la salvació és la velocitat. Quan la qualitat no ens dóna el suport esperat, tendim a buscar remei en la quantitat. Si el compromís ja no té sentit i les relacions ja no són confiables i difícilment duren, ens inclinem a cambiar la parella per les xarxes. No obstant, una vegada algú ha caigut en això, "sentar el cap" es torna més difícil que abans - ja que ara no es tenen les habilitats que podrien fer que la cosa funcionés-. Seguir en moviment, abans un privilegi i una fita, es converteix ara en obligació. Mantenir la velocitat, abans una aventura plaent, es converteix en un deure esgotador, anuncia ja el pròleg del llibre.
No obstant els habitants de nostre modern "món líquid" reconèixen que el què més els preocupa, el què desitgen, la seva passió, el seu propòsit o el seu somni és relacionar-se.
Aquesta súbita abundància i aparent disponibilitat "d'experiències amoroses" arriba a alimentar la convicció de que l'amor (enamorar-se, exercir l'amor) és una destresa que es pot aprendre, i que el domini d'aquesta matèria augmenta amb el nombre d'experiències i l'asiduitat de l'exercici. Inclús es pot arribar a creure (i amb freqüència es creu) que la capacitat amorosa creix amb l'experiència acumulada, que el proper amor serà una experiència encara més estimulant que la que es gaudeix actualment, encara que no tan emocionant i fascinant com la que vindrà després de la propera.
No obstant, només és una altre il.lusió...La classe de coneixement que augmenta a mesura que la cadena d'episodis amorosos s'allarga és la de "l'amor" en tant que sèrie d'intensos, breus i impactants episodis, atravessats a priori per la consciència de la seva fragilitat i brevetat. La classe d'habilitat que s'adquireix és la de "acabar ràpid i tornar a començar des del principi".
Qui cregués que això de l'amor era fàcil anava equivocat...en tot amor hi ha -com a mínim- dos éssers, i cadascún d'ells és la gran incògnita de l'equació de l'altre. Això és el què fa que l'amor sembli un caprici del destí, aquest inquietant i misteriós futur, impossible de preveure, de conjurar, d'apresurar o detindre. Estimar significa obrir la porta a aquest destí, a la més sublim de les condicions humanes en les que la por es fon amb el goig en una aleació indisoluble. I obrir-se al destí significa, en darrera instància, donar llibertat a l'ésser: aquesta llibertat està representada en "l'altre", el company en l'amor.
En la cultura del consumisme, partidària dels productes llestos per a ús immediat, les solucions ràpides, la satisfacció instantània, els resultats que no requereixin esforços perllongats, les receptes infalibles, les assegurances a tot risc tots aquests "avantatges salvadors" no són aplicables al terreny amatori.
No hi ha secrets...per estimar i ésser estimat s'han de córrer riscos, el preu a pagar pot ser alt...però res és comprable al què es pot rebre.
Sense humilitat i coratge no hi ha amor. Es requereixen ambdues qualitats, en quantitats enormes i constantment renovades per endinsar-se en aquest territori sense mapes. Això, o l'alternativa és que d'aquí a 30-40 anys siguem una generació de vellets solitaris que instal.lats en residències no rebrà la visita de ningú perquè s'haurà deixat perdre una de les opcions més fascinants a les que tenim opció... Reflexionem-hi.

Nou mesos sense tu

Al meu Pare...

Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tu, de com
ens vas deixar, del sofriment lentíssim
que va anar marfonent-te, de les teves
coses, parlem i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties;
de tu parlem, però no pas amb pena.

I a poc a poc esdevindràs tan nostre
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te; a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo.

- Miquel Martí i Pol -

Detalls

Perquè la vida està feta de petits detalls...

Microsoft ...al costat de casa!!!

No en tenia la més remota idea fins que un professor del màster que n'és membre ens el va donar a conèixer...Resulta que hi ha un centre de Microsoft a Manresa!!!! I jo sense saber-ho.

Concretament el Microsoft Innovation Center.
Em va donar la tarja amb la promesa de mostrar-me el centre si acordem una hora....Us imagineu...Microsoft, el gegant, a l'abast, al costat de casa. Em passen coses per la ment, somnis, possibilitats...No sé, no sé...per ara fer les coses bé al màster i continuar treballant fort. El futur és només això, i ningú millor que jo sé que la vida és imprevisible i et pot donar les més imprevisibles notícies (bones i dolentes) però hi ha un munt de possibilitats que s'alviren davant meu i m'il.lusiona saber-me en el bon camí.

http://www.productivitycenter.org/catalan/cip/Pages/default.aspx