A vegades la vida et regala sorpreses agradables. Coincidències amb persones que t'entenen des de la primera paraula, sentir-los parlar és com retrobar una part escindida de la teva ment que ara resideix en un cos aliè.
És una entesa genuïna, altruïsta, des de l'ànima... En la descoberta et sorprens per les vivències, afinitas i gustos, però també per l'estranya empatia que esdevé fent-te sentir com si la coneguessis de fa molt temps.
"Troballes" com aquestes donen sentit a la vida, i et reconcilien amb aquesta nostra societat de vincles fràgils i efímers. Llarga vida a l'amistat que avui neix (!)Gràcies bGo!
El passat dilluns 28 de juliol es va estrenar de manera pública Cuil, el nou buscador que pretén desbancar Google del seu lideratge indiscutible. Cuil ha estat desenvolupat per ex-enginyers de Google -Tom Costello, un professor de Stanford i la seva dona Anna Patterson-, entre altres. Actualment Cuil té indexades 121.617.892.992 pàgines, i promet ser més ràpid, més complet i millor que Google (!). A diferència d'aquest, que prioritza el posicionament en les cerques segons el seu famós (PageRank) en funció de la quantitat de vincles (links) i del índex de visites del lloc en qüestió, Cuil analitza els continguts de les webs de manera "contextual", assignant la rellevància en funció dels termes emprats en una cerca. Els resultats obtinguts s'organitzen en grups separats per tabs. A part d'agrupar els resultats en grups, també pot mostrar un "box" amb categories complementaries al terme buscat. La idea és classificar els resultats de manera que quedin separats per grups que facilitin trobar el resultat adequat. Per defecte Cuil té activada la funció "Typing Suggestions" de manera que et suggereix termes de cerca a mesura que s'escriu.
Personalment s'em fa una mica estrany la manera de mostrar els resultats, i no li veig la punta de velocitat respecte a Google, potser cal donar-li temps al buscador o acostumar-s'hi. Com en tot el temps demostrarà la seva eficiència i si aconseguiex o no desbancar Google.
Dimecres passat Google -el primer motor de cerca a internet- va tornar a l'atac obrint al gran públic una eina que fins aleshores havia estat restringida a un nombre limitat d'usuaris convidats. Es tracta de Knol terme que segons ells pretén ser la "unitat" de coneixement. El mot Knol prové de knowledge (coneixement, en anglès) i és la reinterpretació de la Wikipèdia, versió Google. Així anomenen als articles i també a l'aplicació que els aglutina. Les principals diferències entre Knol i Wikipèdia són:
- mentre que Wikipèdia confia en la "sabiduria popular" i parteix de la base que els experts corregiran d'immediat les informacions inexactes, enganyoses o errònies; a Knol només l'autor/s podran autoritzar a altres persones per a contribuïr en els continguts que porten la seva signatura.
- Google té previst que els usuaris que realitzin aportacions a aquesta Enciclopèdia online rebin part dels ingressos que es generaran a través dels anuncis d'AdWords inserits en les seves pàgines.
Personalment sóc força escèptica en aquest producte -malgrat vingui de la meva "admirada" factoria Google. El temps demostrarà si triomfa aquesta nova iniciativa. Per a més informació: - Welcome to Knol - Encoratjar la gent de contribuïr al coneixement
Que uno tiene que buscarlo y dárselo... Que nadie establece normas, salvo la vida... Que la vida sin ciertas normas pierde formas... Que la forma no se pierde con abrirnos... Que abrirnos no es amar indiscriminadamente... Que no está prohibido amar... Que también se puede odiar... Que la agresión porque sí, hiere mucho... Que las heridas se cierran... Que las puertas no deben cerrarse... Que la mayor puerta es el afecto... Que los afectos, nos definen... Que definirse no es remar contra la corriente... Que no cuanto más fuerte se hace el trazo, más se dibuja... Que negar palabras, es abrir distancias... Que encontrarse es muy hermoso... Que el sexo forma parte de lo hermoso de la vida... Que la vida parte del sexo... Que el por qué de los niños, tiene su por qué... Que querer saber de alguien, no es sólo curiosidad... Que saber todo de todos, es curiosidad malsana... Que nunca está de más agradecer... Que autodeterminación no es hacer las cosas solo... Que nadie quiere estar solo... Que para no estar solo hay que dar... Que para dar, debemos recibir antes... Que para que nos den también hay que saber pedir... Que saber pedir no es regalarse... Que regalarse en definitiva no es quererse... Que para que nos quieran debemos demostrar qué somos... Que para que alguien sea, hay que ayudarlo... Que ayudar es poder alentar y apoyar... Que adular no es apoyar... Que adular es tan pernicioso como dar vuelta la cara... Que las cosas cara a cara son honestas... Que nadie es honesto porque no robe... Que cuando no hay placer en las cosas no se está viviendo... Que para sentir la vida hay que olvidarse que existe la muerte... Que se puede estar muerto en vida.. Que se siente con el cuerpo y la mente... Que con los oídos se escucha... Que cuesta ser sensible y no herirse... Que herirse no es desangrarse... Que para no ser heridos levantamos muros... Que sería mejor construir puentes... Que sobre ellos se van a la otra orilla y nadie vuelve... Que volver no implica retroceder... Que retroceder también puede ser avanzar... Que no por mucho avanzar se amanece más cerca del sol...
Cómo hacerte saber que nadie establece normas, salvo la vida?
Divendres passat dia 18, l'Antoni Bassas va fer el seu darrer programa "Els Matins de Catalunya Ràdio". Ho havia anunciat feia tres setmanes, per discrepàncies amb la direcció de l'emissora no continuava. Divendres, l'Antoni deia adéu després de 14 anys al front d'un programa de lideratge indiscutible, i ho feia com és ell i com solen fer els grans professionals: amb correcció i elegància però sense callar-se res. En Bassas va dedicar els darrers minuts del programa a explicar més àmpliament el perquè del seu adéu: li havien proposat començar una hora abans (a les 6 h), cosa a la que ell s'avenia, però no volia acabar a les 11 h una hora abans, ni prescindir d'alguns col.laboradors ni treure l'espai "Alguna pregunta més" tal com se li exigia. Les negociacions no van prosperar, segons paraules d'ell "va arribar a un punt que no vaig veure massa interès en la meva renovació". També va parlar la famosa "crosta nacionalista" a la que el diputat del PSC Joan Ferran havia fet referència al Parlament dient que s'havia d'arrancar dels mitjans de comunicació de la Generalitat. En temps de democràcia, fets com aquests em semblen intolerables i demencials...
Mentrestant, durant tot el matí centenars de persones havien anat passant davant dels vidres de l'estudi de Catalunya Ràdio per veure en directe l'Antoni Bassas i el seu equip en el darrer programa. A mesura que s'acostava el final s'anaven aplegant en aquell punt més i més persones, alguna gent plorava, portaven pancartes de suport a l'Antoni, hi havia crits de "Ferran botifler", i "Sarsanedes escalador",...era la manifestació espontània del poble que homenatjava a un gran professional.
Em quedo amb una de les darreres frases que l'Antoni va pronunciar en el seu programa "Si la classe política catalana no aguanta un programa com aquest, és que tenim una cultura democràtica molt justeta". L'Antoni s'emocionava davant la munió de gent, saludava des de l'estudi. Al punt del migdia va acabar amb la cançó "Un núvol blanc" de Lluís Llach. Després va sortir a saludar la multitud que s'aplegava al carrer, oients anònims, però també algunes cares conegudes que van voler saludar l'Antoni i manifestar-li el seu suport. L'Antoni va demanar -emprant paraules de Pompeu Fabra- "No perdre ni la tasca ni l'esperança en seguir treballant per Catalunya". Us deixo amb el vídeo d'aquest final, que no serà només que un arreveure: encara que - pose'm per cas - en Bassas s'en vagi a una ràdio local només haurem de canviar el dial per sintonitzar-lo.
Planteja’t el següent: Treballes com a mecànic per a una important escuderia de Fórmula 1. El teu equip està excel·lentment posicionat en la classificació del mundial. De fet, en la última carrera, qualsevol dels dos pilots de la teva escuderia pot guanyar el mundial. El teu cap, gran amic d'un dels pilots, et demana que perjudiquis lleugerament l'altre pilot.
Tota la polèmica que va envoltar Fernando Alonso i la Fórmula 1 la temporada passada ens ofereix l’oportunitat per parlar sobre els dilemes morals i tractar d’analitzar com el cervell humà gestiona l’obediència davant l’autoritat. En última instància, el dilema d’Interlagos planteja la següent pregunta: Perjudicaries a algú perquè t’ho ordena un superior?
La mateixa pregunta s’ha anat repetint el món sencer en diferents ocasions al llarg de la història. Per exemple a finals dels seixanta, en el judici a Adolf Eichmann pels crims contra la humanitat comesos durant el règim nazi.
Durant el judici, cada vegada que li preguntaven el motiu del seu comportament, ell responia: “complia ordres”. Eichmann era un home “aparentment” normal. Un pare de família que havia viscut una vida corrent i que deia no tenir res en contra els jueus.
La pregunta imminent que ens assalta és: pot una persona normal arribar a torturar o assassinar a algú només posant en pràctica l’obediència? Aquesta pregunta fou objecte d’estudi del psicòleg nord-americà Stanley Milgram. Per trobar les respostes va dissenyar un experiment que porta el seu nom.
Milgram va reclutar un grup de 1000 homes per portar a teme la seva recerca. Els participant havien de castigar els errors d’un jugador amb descàrregues elèctriques. Cada error del jugador suposava una descàrrega i un augment del voltatge: l’escala anava de 15 a 450 volt. I tot això tenia lloc sota les ordes d’un experimentador autoritari amb bata blanca que insistia als participants a seguir en el seu paper emprant frases del tipus: “Per favor, continuï” o “No té elecció. Ha de continuar”.
Abans però de fer l’experiment, Milgram va fer unes enquestes als participants de les que extregué que ningú o gairebé ningú arribaria a propinar les descàrregues de major voltatge. No obstant això, a la pràctica, es va trobar amb què el 65% dels subjectes obeïa, arribant als 450 volts, fins i tot quan el jugador sembava no donar senyals de vida (¡).
En realitat, una decàrrega d’aquest tipus és suficient per acabar amb la vida d’un ésser humà. Per sort, els que feien de jugadors eren actors que no rebien cap descàrrega i que fallaven les preguntes a propòsit.
Què passa en el nostre cervell quan obeïm que ens pot dur a fer atrocitats d'aquest tipus? Milgram i altres experts van arribar a la conclusió de que l'essència de l'obediència resideix en l'evaporació de la responsabilitat individual. La persona es veu a si mateixa com un mer instrument que realitza els desitjos d'altre individu i alguna cosa ocorre en el nostre cervell que ens fa pensar que estem “lliures de pecat” i exhimits de tota responsabilitat.
Recentment, s'ha vist que davant dilemes d'aquest tipus el còrtex cingulat anterior s’activa intensament. Aquesta regió del cervell ja es coneix ja com l’encarregada de gestionar conflictes interns i s'activa sempre que necessitem reprimir un comportament per portar a terme un altre. Aquesta regió, per tant, seria protagonista en qüestions d'obediència.
En la nostra societat ens omple d’orgull respondre positivament davant el nostre cap, professor o pares. No cal oblidar que pertanyem a una espècie que viu en grup. Una espècie on les jerarquies juguen i han jugat un paper determinant en la nostra supervivència. De fet, l'obediència es converteix en un bé preuat quan el que t’ordena disposa d’informació transcendental, com per exemple, quins són els perills a evitar.
Potser, el dilema d’Interlagos posa de manifest el costat fosc que es desprèn de la nostra sociabilitat. La misèria amb la qual es vesteix l'obediència, un comportament seleccionat evolutivament per mantenir, en teoria, estructures jeràrquiques eficients. I d'ell també emergeix la gran tragèdia a la qual s’enfronta tot individu: les nostres decisions mai són estrictament individuals.
dimarts, 15 de juliol del 2008
"Cuando la vida te presente mil razones para llorar, demuéstrale que tienes mil y una razones por las cuales sonreir."
¡Carpe Diem! Aprovecha el día. No dejes que termine sin haber crecido un poco, sin haber sido un poco mas feliz, sin haber alimentado tus sueños.
No te dejes vencer por el desaliento. No permitas que nadie te quite el derecho de expresarte que es casi un deber.
No abandones tus ansias de hacer de tu vida algo extraordinario...
No dejes de creer que las palabras, la risa y la poesía sí pueden cambiar el mundo...
Somos seres, humanos, llenos de pasión. La vida es desierto y tambien es oasis. Nos derriba, nos lastima, nos convierte en protagonistas de nuestra propia historia... Pero no dejes nunca de soñar, porque sólo a través de sus sueños puede ser libre el hombre.
No caigas en el peor error, el silencio. La mayoría vive en un silencio espantoso.
No te resignes... No traiciones tus creencias. Todos necesitamos aceptación, pero no podemos remar en contra de nosotros mismos. Eso transforma la vida en un infierno.
Disfruta el pánico que provoca tener la vida por delante... Vívela intensamente, sin mediocridades. Piensa que en ti está el futuro y en enfrentar tu tarea con orgullo, impulso y sin miedo.
Aprende de quienes pueden enseñarte... No permitas que la vida te pase por encima sin que la vivas...
Expliquen que hi havia un cec assegut en una vereda, amb una gorra als seus peus i un troç de fusta en la qual es llegia:
"Si us plau, ajudin-me, sóc cec"
Un creatiu de publicitat que passava per allà, es va parar i va veure unes poques monedes a la gorra.
Sense demanar-li permís prengué el rètol, li donà la volta, agafà guix i va escriure un altre anunci. Tornà a posar el troç de fusta damunt els peus del cec i se n'anà.
A la tarda, el creatiu tornà a passar enfront el cec que demanava almoïna, la seva gorra era plena de bitllets i monedes. El cec va reconèixer les seves passes i li preguntà què havia posat al rètol.
El publicista li contestà: "Res que no sigui tan cert com el teu anunci, però amb unes altres paraules", somrigué i prosseguí el seu camí.
El cec mai no ho va saber, però el seu nou rètol dèia:
"Avui és primavera i no puc veure-la"
Cambiem d'estratègia quan no ens surtin les coses i veure'm que les coses poden cambiar.
Si continues fent sempre el mateix, obtindràs sempre els mateixos resultats. Per aconseguir quelcom novedós, has de fer quelcom diferent. -Albert Einstein-
En els moments de crisis, només la imaginació és més important que el coneixement.
L'important és no deixar de fer-se preguntes i de "atrevir-se" a transitar un camí poc concurregut.
Aunque sea un instante, deseamos descansar. Soñamos con dejarnos. No sé, pero en cualquier lugar con tal de que la vida deponga sus espinas.
Un instante, tal vez. Y nos volvemos atrás, hacia el pasado engañoso cerrándose sobre el mismo temor actual, que día a día entonces también conocimos.
Se olvida pronto, se olvida el sudor tantas noches, la nerviosa ansiedad que amarga el mejor logro llevándonos a él de antemano rendidos sin más que ese vacío de llegar, la indiferencia extraña de lo que ya está hecho.
Así que a cada vez que este temor, el eterno temor que tiene nuestro rostro nos asalta, gritamos invocando el pasado –invocando un pasado que jamás existió–
para creer al menos que de verdad vivimos y que la vida es más que esta pausa inmensa, vertiginosa, cuando la propia vocación, aquello sobre lo cual fundamos un día nuestro ser, el nombre que le dimos a nuestra dignidad vemos que no era más que un desolador deseo de esconderse.
Aquest és un petit detall per a tu, Isabel, perquè les cançons i els personatges -més tard amics- van lligats indefectiblement a la teva adolescència. Dies de concerts aquí i allà, anècdotes y somriures. Quins temps aquells, oi?!! És un bon recull del què diuen són les 20 millors cançons de SAU en imatges. Que en gaudeixis!
Avui és el Download Day, des de les 00:00 hores internautes d'arreu del món poden descarregar-se la nova versió 3.0 del navegador Mozilla Firefox.
Cal tenir en compte però les diferències horàries, avui a les 19:00 h GTM+2 (hora peninsular) començarà el Download Day. Podeu consultar les equivalències horàries per zones prement aquí.
La fundació Mozilla assegura que la nova versió del navegador incorpora importants millores com ara la velocitat i el rendiment. Des del 2004, la comunitat Firefox ha crescut fins assolir els 175 milions d'usuaris. A més, Firefox està disponible en més de 45 idiomes i s'utilitza en més de 230 països. Per aquesta tercera versió del navegador la fundació Mozilla s'ha proposat un nou repte: Aconseguir el Record Guiness fent que Firefox 3 sigui el software més descarregat de la història en 24 hores. Per a descarregar-vos la versió adequada al vostre sistema operatiu i idioma podeu consultar el web:http://www.spreadfirefox.com/es-ES/worldrecord
De manera que ja sabeu, si voleu contribuïr a aquest récord o senzillament disposar de la nova versió del navegador i comprovar in situ les novetats que incorpora el teniu a un sol click.
Viure en un món sense sensibilitat pot resultar una experiència salvatge per a la gent que com jo creiem -encara- en valors que en general han passat a "millor vida".
Parlo d'aspectes com la integritat, els valors, l'amistat, la lleialtat, el rigor, l'excel.lència... Sé que això em fa ser vulnerable als actes de la gent, i al què passa al meu voltant; i també entenc als que m'aconsellen -bonament- que relativitzi, que no em prengui les coses tan a pit; però hi ha aspectes, coses que no sé si vull deixar passar, em nego a baixar el llistó pel fet de ser "políticament correcte" o socialment acceptable.
M'emociona la integritat, la lleialtat, la bellesa (la grandesa d'ànima, però també la bellesa d'un paisatge, la d'una escultura o una melodia), la gent que lluita per superar-se a si mateixa, i alhora m'enfonsa en la tristesa més absoluta la misèria d'esperit: la gent que es pensa que viu sola al món o els que creuen poden anar trepitjant els altres; els que es diuen amics i no saben estar a l'alçada de les circumstàncies, la gent que menteix impúdicament... Em nego a aprendre a relativitzar fets com aquests i assumeixo el cost de marginalitat que això pugui tenir. Mai no he estat de les que passen per la vida de puntetes, no sé viure sense involucrar-me fins al moll de l'os en tot el què faig, d'apassionar-me en els projectes, d'estimar sense límits als amics, de voler exprémer la vida i buscar-ne la màgia fins sota les pedres.
Si avui escric això és perquè em sento ferida per com actua alguna gent. Enfront a això, jo sempre busco consol en "les lletres", i llavors hi ha qui encara menysté el poder de les paraules ! Conec una poesía de Mario Benedetti com antídot per això que avui sento, es titula "Defensa de la Alegría" i diu així:
Defender la alegría como una trinchera defenderla del escándalo y la rutina de la miseria y los miserables de las ausencias transitorias y las definitivas
defender la alegría como un principio defenderla del pasmo y las pesadillas de los neutrales y de los neutrones de las dulces infamias y los graves diagnósticos
defender la alegría como una bandera defenderla del rayo y la melancolía de los ingenuos y de los canallas de la retórica y los paros cardiacos de las endemias y las academias
defender la alegría como un destino defenderla del fuego y de los bomberos de los suicidas y los homicidas de las vacaciones y del agobio de la obligación de estar alegres
defender la alegría como una certeza defenderla del óxido y la roña de la famosa pátina del tiempo del relente y del oportunismo de los proxenetas de la risa
defender la alegría como un derecho defenderla de dios y del invierno de las mayúsculas y de la muerte de los apellidos y las lástimas del azar y también de la alegría.
Avui he topat amb un blog que comentava el malhaurat accident a l'Annapura de l'escalador vasc Iñaki Ochoa de Olza, ara fa unes setmanes. L'escrit et remetia a la notícia completa del diari "El País" del dia 31 de maig titulat "Agonía a 8.091 m." L'article ha resultat un text colpidor, dels que et fan posar un nus a la gola i t'entervoleixen els ulls, però alhora et retornen la fe en l'ésser humà. Entre altres coses diu:
"Un himalayista assumeix que l'autonomia en alçada és el seu únic nexe d'unió amb la vida. Ser autònom per prendre decisions, per superar reptes tècnics, per encertar amb l'estratègia, per retirar-se per medis propis sense comprometre ningú. Si tot va bé, un patirà escalant una muntanya de 8.000 metres; després lluitarà per baixar i explicar-ho. Però si quelcom altera el guió, si algun factor inesperat converteix l'escalador autosuficient en subjecte depenent, la seva vida valdrà ben poc. O el què altres estiguin disposats a arriscar per socórre'l. A la frontera dels 8.000, on els helicòpters no volen i el sostre de pensar amb serenitat és un triomf, cap vida val més que la pròpia. No existeix el dret legítim de demanar ajut. És un pacte no escrit: primer, la meva vida; després, ja es veurà. Llavors hi ha els homes i les circumstàncies.
Catorze alpinistes de diferents cultures, nacionalitats i possibilitats es van unir a l'Annapura (cim de 8.091 metres a l'Himalàia) entre el dilluns 19 i el diumenge 23 de maig per realitzar el rescat impossible d' Iñaki Ochoa de Olza. Per fer-ho, tots prescindiren a l'uniso de qualsevol anàlisi freda i pragmàtica, de la seva experiència, del seu saber, de la raó. Tots van tirar del cor. Un alpinista no té perquè ser una persona valenta. La valentia no es medeix en termes relatius. No té més arrest el que es llança muntanya amunt que el que condueix als seus fills, trajat, a l'escola. Però, tot i sabent tot això, el què va succeir aquells dies a l'Annapurna, la barreja de voluntats despreses de qualsevol ego, prudència o egoïsme, mereix un qualificatiu...difícil de caçar. Jorge Nagore, un dels íntims d'Iñaki, digué a aquest diari que el viscut es corresponia amb la "grandesa absoluta". Existeix alguna altre forma d'expressar-ho?
"El calvari d'Horia -el romanès que va romandre al costat d'Iñaki- va durar quatre dies. Amb tota la informació al seu poder, hauria d'haver renunciat a tot el què no fos salvar la seva vida. Però malgrat tot, es va quedar al costat d'Iñaki, unint-se al seu destí, incapaç de desprendre's de la persona que amenaçava la seva vida. Si no va cedí fou senzillament perquè, per a una persona amb els seus principis, quedar-se era més senzill que no pas fugir."
Al final, "Tots van entendre que el rescat somniat d'Iñaki havia xocat, definitivament, amb la realitat. L'esperança tan irracional com bella, va ésser la única llum en el camí d'Iñaki cap enlloc". Lluny de la fragilitat dels vincles imperants als nostres dies, històries com aquesta et fan seguir creient en l'espècie humana. Grandesa d'esperit a l'enèssima potència. He conegut d'altres històries semblants casualment també en el món de l'alpinisme, potser aquests homes i dones que es juguen la vida a les muntanyes siguin la darrera estirp de la grandesa humana? Vull pensar que no.
"La vida és l'art de la trobada" "Qui té un amic, té un tresor" "Recorre sovint el camí que duu a casa del teu amic, perquè no l'esborrin les males herbes."
Els territoris íntims tenen fronteres molt subtils que, sovint, cal endevinar o intuir a força de mantenir una observació atenta de l'altre i de les seves necesitats i emocions. El terreny de l'amistat s'ha de cultivar amb molta cura a fi de no envair però, alhora, tampoc no deixar que passi massa temps sense visitar-lo i conrear-lo. Ens movem, doncs, en aquell punt d'equilibri necessari en tots els temes importants de la vida. Deixar l'espai d'intimitat, quan cal, i saber entendre quan se'ns demana presència, no és una qüestió que sigui senzilla. Només a força d'interès i, sobretot, de molt de respecte i amor es pot aconseguir. Saber quan cal callar, quan cal parlar, quan cal una abraçada i un contacte, quan una presència i quan una mirada, unes flors, una carta, un "sóc aquí"...demana sensibilitat, atenció i responsabilitat. Trobar la mesura i el to adequat que s'adapti a l'amic comporta també treball i cura. Ningú ha dit que això de l'amistat sigui fàcil.
Avui que fa deu mesos que t'en vas anar, he volgut mostrar-te en aquest petit espai que segueixes viu en el nostre record. Gràcies per l'exemple immillorable que has sigut per a nosaltres en tots els aspectes. T'estimem.
"Estenc la mà i no hi ets. Però el misterid’aquesta teva absència se’m revelamés dòcilment i tot del que pensava. No tornaràs mai més, però en les cosesi en mi mateixa hi hauràs deixat l’empremtade la vida que visc, no solitàriasinó amb el món i tu per companyia, plena de tu fins i tot quan no et recordo, i amb la mirada clara dels qui estimensense esperar cap llei de recompensa"
Els anomenen "generació Einstein", són els nascuts a partir de 1998 o els adolescents que ara tenen d'entre 12 a 20 anys. Són la primera generació que ha nascut amb la tecnologia, de fet, ja des de l'úter matern han estat monitoritzats (!) i conviuen amb familiaritat amb programes, ordinadors i terminologies com píxels i megues. Però perquè s'els anomena així? Són més llestos que els seus pares o que les generacions anteriors? La resposta té alguns matisos...m'explicaré: segons registres històrics de coeficient intel.lectual (CI) en 20 països, el CI promig de la problació creix entre 5 i 25 punts d'una generació a la següent, és el què es coneix com "efecte Flynn" en honor a l'autor d'aquests estudis. A Espanya el promig del CI ha crescut 10 punts entre 1990 i la dècada actual, segons estudis del psicòleg Robert Colom (UAM). També s'ha vist que aquest increment no prové d'un augment de la intel.ligència en tots els nois/es sinó dels que tenien la intel.ligència més baixa.
Però -i aquí venen les discrepàncies de criteris- no és l'entorn, és a dir l'accés a les noves tecnologies, el què els fa més intel.ligients; sinó quelcom més elemental, una millor alimentació. Segons el psicòleg espanyol en qüestions d'intel.ligència poc poden fer-hi les tecnologies, però és evident que per als més espavilats, l'accés a bones tecnologies i bones eines pot ser un avantatge.
Jeroen Boschma, publicista holandès, ha publicats uns estudis sobre la Generació Einstein; allà comenta un fet que el va sorprendre: en l'entrevista per a un lloc de treball a un noi de 17 anys, li va fer una pregunta tècnica molt difícil per veure com reaccionava. El noi no sabia la resposta, però lluny de cohibir-se -com potser hauriem fet molts de nosaltres- va demanar un minut de temps per posar-se en un fòrum a internet a esbrinar la resposta (!), al cap de pocs segons tenia més de cent respostes correctes. Dels seus estudis Boschma conclou característiques dels que anomena generació internet:
Qüestionen l'autoritat
Són pràctics i volen respostes ara i aquí
Socialitzen de formes diferents (són els primers i principals consumidors de les xarxes socials per internet, parlar pel messenger és la cosa més normal del món com abans ho hauria estat sortir a xerrar a la plaça o amb els veïns del carrer)
Són consumidors influents donat que tenen opinió i accés a les tecnologies de la informació
Com tota generació són incompresos per la generació que els precedeix, però en el seu cas la situació es veu agreujada per "l'esvoranc tecnològic" que els separa dels seus pares. No obstant, seran els seus pares i professors qui s'haurà d'avesar als seus hàbits, ja que són mestres de les noves tecnologies per a ells.
Per als més pessimistes però, l'accés a la informació i a les noves tecnologies a la pràctica real incrementa les diferències socials, ja que a dia d'avui Espanya és el 27è país en el desenvolupament de la "societat de la informació" i que només la meitat de la població del país accedeix a Internet (entre el 40-43%).
Pros i contres d'una societat que avança inevitablement cap a un creixement massiu d'accés a la informació a la xarxa, i això de manera objectiva i independentment de les explicacions més optimistes o pessimistes sobre si fa als joves més o menys intel.ligents, sí que segur els fa més lliures; el què cal és dotar-los d'eines i criteris per a què sàpiguen discriminar la bona informació. De ben segur Einstein hauria "flipat" de tenir tanta informació a l'abast.
Nunca te quejes de nadie, ni de nada, porque fundamentalmente tú has hecho lo que querías en tu vida.
Acepta la dificultad de edificarte a ti mismo y el valor de empezar corrigiéndote. El triunfo del verdadero hombre surge de las cenizas de su error.
Nunca te quejes de tu soledad o de tu suerte, enfréntala con valor y acéptala. De una manera u otra es el resultado de tus actos y prueba que tú siempre has de ganar.
No te amargues de tu propio fracaso ni se lo cargues a otro, acéptate ahora o seguirás justificándote como un niño. Recuerda que cualquier momento es bueno para comenzar y que ninguno es tan terrible para claudicar.
No olvides que la causa de tu presente es tu pasado así como la causa de tu futuro será tu presente.
Aprende de los audaces, de los fuertes, de quien no acepta situaciones, de quien vivirá a pesar de todo, piensa menos en tus problemas y más en tu trabajo y tus problemas sin eliminarlos morirán.
Aprende a nacer desde el dolor y a ser más grande que el más grande de los obstáculos, mírate en el espejo de ti mismo y serás libre y fuerte y dejarás de ser un títere de las circunstancias porque tu mismo eres tu destino.
Levántate y mira el sol por las mañanas y respira la luz del amanecer. Tú eres parte de la fuerza de tu vida, ahora despiértate, lucha, camina, decídete y triunfarás en la vida; nunca pienses en la suerte, porque la suerte es: el pretexto de los fracasados.
A vegades la vida et regala sorpreses agradables. Coincidències amb persones que t'entenen des de la primera paraula, sentir-los parlar és com retrobar una part escindida de la teva ment que ara resideix en un cos aliè.
Entrades
