Lo esencial
es invisible a los ojos,
no se ve bien
sino con el corazón.

- El Principito -
Antoine de Saint-Exupéry

Sobre el Paper de l'Atzar en la Vida

"Aquel que dijo: "prefiero tener suerte a tener talento" conocía la vida en profundidad. La gente tiene miedo a reconocer el gran papel que desempeña el azar en la vida. Da miedo pensar que haya tantas cosas fuera de nuestro control. Hay un momento en un partido en que la bola golpea en lo alto de la red y por una milésima de segundo puede caer hacia un lado u otro. Con un poco de suerte rebota en el campo contrario y ganas. O puede que caiga en tu campo y entonces pierdes."

Amb aquesta frase comença Match Point, la pel·lícula d'en Woody Allen que fa pocs dies va repondre TV3. És un film que ja vaig veure en el seu dia quan el van estrenar i posteriorment en dvd i mai no m'ha deixat indiferent : una trama que guanya a mesura que avança la pel·lícula, diàlegs mordaços i amb doble sentit espunejats sempre per fragments operístics que fan de Match Point una exquisitesa del cinema.
Però a més de tot això l'argument de Match Point té com a rerafons el paper de l'atzar en la vida. L'ésser humà tendeix a pensar en el seu poder d'elecció, basant-se en què som éssers llliures. Però, és realment així? Quantes vegades hem de lidiar entre circumstàncies no escollides, que ens venen donades i s'imposen al què veritablement hauriem pensat o volgut? Quant som de determinants -realment- en les nostres decisions?
La vida té un elevat i decisiu component d'atzar o de sort. Sovint aquest component és tan elevat que fa por només de pensar-hi... Amb freqüència les nostres possibilitats de decidir són només una petita mostra de les múltiples possibilitats existents d'elecció que, degut a les circumstàncies d'un precís moment, van quedar desestimades per l'atzar.
Però això no és tot, les causes porten a noves causes que seran alhora origen d'altres múltiples causes que desemboquen finalment en l'ocasió que s'ens presenta. La nostra oportunitat d'escollir i, al mateix temps, desestimar l'altre opció. Per què d'una manera o altre sempre existeix una altre opció.
A més tampoc som conscients, al prendre una decisió, de quines seran les seves conseqüències, podem tenir una idea aproximada de la conseqüència més immediata però som incapaços d'intuir mínimament tot el què vindrà després i com orientarà aquesta decisió la resta del camí, aquest que fem i desfem a cada instant.
I tot això, aquest fet em remet invitablement a contemplar la importància de les petites coses, el pensar en què qualsevol dels nostres actes per insignificants que ens puguin semblar a priori pot ésser susceptible de generar un desenllaç insospitadament trascendental, important i/o carregat d'emoció...

La frase "estar al lloc adequat en el moment adequat" només confirma la insignificància del nostre poder d'elecció enfront les circumstàncies que envolten les nostres vides. Potser al cap i a la fi només podem ser en certa manera "espectadors" de les nostres vides que giren al voltant del no res...

“No es suficiente enseñar a los hombres una especialidad. Con ello se convierten en algo así como máquinas utilizables pero no en individuos válidos. Para ser un individuo válido el hombre debe sentir intensamente aquello a lo que puede aspirar. Tiene que recibir un sentimiento vivo de lo bello y de lo moralmente bueno. En caso contrario se parece más a un perro bien amaestrado que a un ente armónico y desarrollado. Debe aprender a comprender las motivaciones, las ilusiones y penas de las gentes para adquirir una actitud recta respecto a los individuos y a la sociedad”.

- Albert Einstein -

L'Opció del Nòmada

Hoy escribo cartas, frías y asépticas;
un desparramo de tinta sobre el papel.
Cartas que no dicen nada porqué no hay nada que decir.
Hace tiempo que no pienso, que no quiero sentir.
Es el recurso del desarraigo, la opción del nómada.
Sólo queda la libertad de olvidar. El tiempo y la distancia cicatrizan. ¡Ojalá sea verdad!
Sin embargo la nostalgia tiene algo de dulce, quizá porqué está hecha de buenos recuerdos.


Extret del llibre "Bájame una Estrella"
- Miriam Garcia Pascual -

Chrome, la Última "Joguina" Made In Google

Quan només fa un mes i escaig que Google ens sorprenia amb Knol, l'eina que pretén competir amb la Wipipèdia, la factoria Google torna a sorprendre el món amb Chrome, el primer navegador de la companyia més potent al sector internet, que encara està en una fase beta. Els alarmistes s'han afanyat a qüestionar si l'hegemonia de Google a Internet no crearà un monopoli (com si Microsoft no ho hagués estat fent durant molts anys i tots a aguantar).

Però les eines "made in" Google no obliguen a res, són una opció que l'usuari tria en funció de les seves preferències i només si les prestacions que ofereixen són millors que les de la competència i en això els de Google són uns cracks, sempre aporten quelcom de valor afegit, trobant el punt clau per superar l'existent.
És amb aquests arguments que ells es defensen: innovar i generar competència.

Google defineix Chrome amb tres adjectius: estable, ràpid i intuitiu.

A més l'enfocament de negoci per part de Google també a sorprès, ja que Chrome està totalment basat en codi obert, amb la qual cosa qualsevol desenvolupador pot conèixer la tecnologia que hi ha al darrera del navegador, i a més la pot emprar en benefici propi i incorporar-la als seus productes sense cap restricció. Un altre argument per a fer callar als que temen al "monopoli" Google.

La versió beta de Chrome només està disponible a hores d'ara per a Windows, però també existiran versions per a Linux i Mac.

Les cinc grans innovacions de Chrome serien:

- Barra d'adreces i buscador

Chrome és capaç de distingir si l'usuari vol realitzar una cerca relacionada amb un terme o si vol anar a una adreça web determinada. Chrome combina la tecnologia de Google Suggest, utilitzada en el seu motor per proposar termes de cerca a mesura que s'escriu (navegació intel·ligent), amb el sistema de Web History per proposar les adreces que ja hem visitat amb anterioritat. A més l'usuari pot configurar aquesta funcionalitat de la barra de navegació de Chrome a qualsevol buscardor, ja sigui de Yahoo o el de MSN.

- Pestanyes independents

Les pestanyes de Chrome funcionen de manera independent, amb la qual cosa cadascun d'aquest "apartats" és com si l'usuari obrís una sessió totalment nova, cosa que facilita que si hi ha algun problema en l'accés a alguna de les adreces, l'usuari pot seguir treballant normalment en la resta de finestres.

- No deixa rastre de la navegació

Chrome permet esborrar el rastre que s'ha deixat durant la navegació amb un sistema molt senzill i flexible, accessible des de la pàgina d'inici del navegador on es poden eliminar les coolies, la memòria caxé o l'historial de navegació d'un dia concret o d'un moment determinat. A més Chrome incorpora la funció anomenada Modus Incògnit amb la qual s'obre una pestanya especial de la qual no quedarà ni rastre quan es tanqui. Cap altre usuari d'un mateix equip la podrà conèixer.

- Més ràpid

La gran innovació de Chrome és el seu motor de Java Script, V8, que accelera la descàrrega de pàgines, però a més està preparat per a funcionar amb les aplicacions web de darrera generació. Google assegura que Chrome és entre un 10 i 15 vegades més ràpid que Firefox (!), i 100 vegades més ràpid que Explorer.

- Col.laboració amb els usuaris

Chrome s'ha estrenat encara en versió beta, és a dir, de proves. El seu desenvolupament s'ha realitzat amb el webkit d'Apple i Mozilla que a vegades dona problemes amb determinades pàgines web que no estan preparades per aquest tipus de navegador. Google ha habilitat una funció a Chrome per tal que els usuaris puguin comunicar qualsevol problema o incidència que trobin en qualsevol pàgina web, amb la qual cosa esperen aconseguir que Chrome funcioni al 100% de web sites.

S'haurà de provar, no?!!

Sensacions

Par les soirs bleus d’été, j’irai dans les sentiers,

Picoté par les blés, fouler l’herbe menue:
Rêveur, j’en sentirai la fraîchaeur à mes pieds.
Je laisserai le vent baignair ma tête nue.

Je ne parlerai pas, je ne penserai rien:
Mais l’amour infini me montera dans l’âme,
Et j’irai loin, bien loin, comme un bohémien,
Par la Nature, -hereux comme avec une femme.

Sensations
- Arthur Rimbaud -

Aprendre sense pensar és inútil.
Pensar sense aprendre, perillós.
- Confuci -

Blog Day - 31 d'Agost

Aquest proper diumenge 31 d'agost és el IV Dia Internacional del Blog. Els organitzadors han proposat la següent iniciativa: donar a conèixer i interconnectar quantes més bitàcores millor al major nombre de persones possibles. Per això demanen a tots els bloggers del món que el proper diumenge crein un post al seu blog on recomanin 5 blogs que els agradin o siguin del seu interès.

Les instruccions per al BlogDay són les següents:

1.- El diumenge 31 d'agost publicar un post al teu blog amb 5 adreces d'altres blogs que consideris interessants, fent-ne una breu descripció
2.- Informar o advertir als autors seleccionats la teva recomanació per al BlogDay
3.- Agregar el tag BlogDay de Technorati: http://technora ti.com/tag/blogday2008 i un enllaç al lloc Blog Day: http://www.blogday.or

El Blog Day es planteja com un dia per tal que els bloggers es coneguin i intercanviin centres d'interès.

A nivell més local han sorgit altres iniciatives com la 1a Trobada Virtual de Bloggers que comptarà amb la participació de personatges rellevants del món del web 2.0

Trobareu tota la informació a les següents adreces:
- Blog Day
- Dia del Blog

Tenir o no tenir...swing

Expressions Golfístiques d'Ús Freqüent:

• Birdie - Realitzar un forat amb un cop menys que el seu par
• Bogey - Realitzar un forat amb un cop més que el seu par
• Eagle - Realitzar un forat amb dos cops menys que el seu par
• Green - Part del forat preparada per patejar. Conté el forat
• Grip - Manera d'empunyar el pal. També és l'empunyadura del pal
• Handicap - Nombre de cops que rep el jugador sobre el par del camp
• Rough - Zona del forat amb herba no segada a ras
• Stance - Posició del jugador davant la bola al preparar el cop
• Swing - Seqüència de moviments que executa el jugador per colpejar la bola amb el pal
• Tee - Suport per acomodar la bola en el lloc de sortida

Qüestió de fe en un mateix

Si penses que estàs vençut, ja ho estàs.

Si penses que no t’hi atreveixes, no ho faràs.

Si penses que t’agradaria guanyar,

però que no pots, no ho assoliràs.

Perquè al món trobaràs que l’èxit

comença amb la voluntat de l’home.

Tot es troba a l’estat mental.

Perquè moltes carreres s’han perdut

abans d’haver-se corregut,

i molts covards han fracassat,

abans d’haver començat el seu treball.

Pensa en gran i els teus fets creixeran,

pensa en petit i restaràs enrera.

Pensa que pots i podràs.

Tot es troba a l’estat mental.

Si penses que tens avantatge, ja en tens.

Has de pensar bé per aixecar-te.

Has d’estar segur de tu mateix,

abans d’intentar guanyar um premi.

La batalla de la vida no sempre la guanya

la persona més forta o més lleugera,

perquè, tard o d’hora, la persona que guanya,

és aquella que creu que pot fer-ho.

- Ruyard Kipling -

365 dies sense tu...

S’em fa estrany observar el batec del teu cor avui…

Justament el cor signe de vida…

S’em fa estranya la vida, des que vas anar-te’n

Res no és igual i tot m’evoca a tu

I tot i que m’esforço a ser digne hereva del teu exemple

Em costa trobar el gest i la templança.

Perquè aquest any cada avui ha estat difícil i esquerp,

un fer i desfer, un assaig constant per continuar.

Em segueixes ensenyant, fins en el dolor de la teva absència,

i així aprenent, entenc que ets aprop,

que vius en mi:

en els meus gens, en el meu nom, en els meus gests,

i puc sentir-ne el privilegi.

Per temps que passi no t’oblidaré

Avui i sempre, mentre em quedi un bri de consciència

Tu seràs en mi, en el meu cor i en el meu pensament

T’estimo molt Papa.

Material Sensible

Parlo de les relacions humanes.

Del fràgils ecosistemes afectius condemnats al fracàs si no hi ha sinceritat, si no hi ha respecte pels afectes i per les persones.

Parlo del terreny relliscós i difícil dels sentiments on només serveix la honestedat amb un mateix i amb els altres per sortir-ne airós.

Deixeu-me apel.lar a l'amor, a aquest sentiment antiquat que defenso avui i sempre com a única taula de salvament, deixeu-me apel.lar també a la tendresa que desvetlla...

Recorrent als mestres:

Aquest camí que deixo enrera és llarg
però em vull lleuger del seu bagatge,
que res no em valen tants d'atzars,
ni els vells camins, ni el blau del mar,
si dintre seu no sento com batega, hi batega,
el fràgil art de la tendresa...

Del teu amor ho espero tot i tant
que en faig un cant pel meu capvespre,
estimo l'ànsia dels teus ulls,
l'impúdic arc del teu cos nu,
però amor t'estimo encara més i sempre, més i sempre,
sabent-te esclau de la tendresa...

Del dolç batec de la tendresa
que espera...
la tendresa
que exalta...
la tendresa
que ens cura quan fa por la solitud.

Ah!, si no fos per la tendresa...

El món que visc sovint no el sento meu
i sé els perquès d'una revolta,
misèria i guerra, fam i mort,
feixisme i odi, ràbia i por,
rebutjo un món que plora aquestes penes, tanta pena,
però tot d'un cop... ve... la tendresa...

la tendresa
que exalta...
la tendresa
que estima quan fa por la solitud.
Ay!, si no fos per la tendresa...

- La tendresa - Lluís Llach

Ni amb Mastercard

El dinero puede comprar:

una casa, pero no un hogar;
comida, pero no el apetito;
una cama, pero no el sueño;
medicamentos, pero no la salud;
un reloj, pero no el tiempo;
joyas, pero no la belleza;
libros, pero no la sabiduría;
una posición, pero no el respeto;
lujo, pero no la cultura;
sexo, pero no el amor;
diversión, pero no la felicidad;
una póliza de seguro, pero no la tranquilidad;
un lugar en el cementerio, pero no en el Cielo.

Si...

Si pots mantenir el cap assenyat quan al voltant

tothom el perd, fent que en siguis el responsable ;

si pots confiar en tu quan tots dubten de tu,

deixant un lloc, també, per als seus dubtes ;

si pots esperar i no cansar-te de l´ espera

o no mentir encara que et menteixin,

o no odiar encara que t´odiïn,

sense donar-te fums, ni parlar en to sapiencial ;

si pots somiar -sense fer que els somnis et dominin,

si pots pensar - sense fer una fi dels pensaments ;

si pots enfrontar-te al Triomf i a la Catàstrofe

i tractar igual aquests dos impostors ;

si pots suportar de sentir la veritat que has dit,

tergiversada per bergants per enxampar-hi els necis

o pots contemplar, trencat, allò a què has dedicat la vida,

i ajupir-te i bastir-lo de bell nou amb eines velles :

si pots fer una pila de tots els guanys

i jugar-te-la tota a una sola carta,

i perdre, i recomençar de zero un altre cop

sense dir mai res del que has perdut ;

si pots forçar el cor, els nervis, els tendons

a servir-te quan ja no són, com eren, forts,

per resistir quan en tu ja no hi ha res

llevat la Voluntat que els diu :”Seguiu !”

Si pots parlar amb les gents i ser virtuós ,

passejar amb Reis i tocar de peus a terra,

si tots compten amb tu, i ningú no hi compta massa ;

si pots omplir el minut que no perdona

amb seixanta segons que valguin el camí recorregut,

teva és la Terra i tot el que ella té

i , encara més , arribaràs , fill meu, a ser un Home.

- SI - Ruyard Kipling

Coincidències

A vegades la vida et regala sorpreses agradables. Coincidències amb persones que t'entenen des de la primera paraula, sentir-los parlar és com retrobar una part escindida de la teva ment que ara resideix en un cos aliè.

És una entesa genuïna, altruïsta, des de l'ànima... En la descoberta et sorprens per les vivències, afinitas i gustos, però també per l'estranya empatia que esdevé fent-te sentir com si la coneguessis de fa molt temps.

"Troballes" com aquestes donen sentit a la vida, i et reconcilien amb aquesta nostra societat de vincles fràgils i efímers. Llarga vida a l'amistat que avui neix (!) Gràcies bGo!

I ara la competència...

El passat dilluns 28 de juliol es va estrenar de manera pública Cuil, el nou buscador que pretén desbancar Google del seu lideratge indiscutible. Cuil ha estat desenvolupat per ex-enginyers de Google -Tom Costello, un professor de Stanford i la seva dona Anna Patterson-, entre altres.
Actualment Cuil té indexades 121.617.892.992 pàgines, i promet ser més ràpid, més complet i millor que Google (!). A diferència d'aquest, que prioritza el posicionament en les cerques segons el seu famós (PageRank) en funció de la quantitat de vincles (links) i del índex de visites del lloc en qüestió, Cuil analitza els continguts de les webs de manera "contextual", assignant la rellevància en funció dels termes emprats en una cerca. Els resultats obtinguts s'organitzen en grups separats per tabs. A part d'agrupar els resultats en grups, també pot mostrar un "box" amb categories complementaries al terme buscat. La idea és classificar els resultats de manera que quedin separats per grups que facilitin trobar el resultat adequat. Per defecte Cuil té activada la funció "Typing Suggestions" de manera que et suggereix termes de cerca a mesura que s'escriu.

Personalment s'em fa una mica estrany la manera de mostrar els resultats, i no li veig la punta de velocitat respecte a Google, potser cal donar-li temps al buscador o acostumar-s'hi. Com en tot el temps demostrarà la seva eficiència i si aconseguiex o no desbancar Google.

Knol - El Nou "Producte" de Google

Dimecres passat Google -el primer motor de cerca a internet- va tornar a l'atac obrint al gran públic una eina que fins aleshores havia estat restringida a un nombre limitat d'usuaris convidats. Es tracta de Knol terme que segons ells pretén ser la "unitat" de coneixement.
El mot Knol prové de knowledge (coneixement, en anglès) i és la reinterpretació de la Wikipèdia, versió Google. Així anomenen als articles i també a l'aplicació que els aglutina.
Les principals diferències entre Knol i Wikipèdia són:

- mentre que Wikipèdia confia en la "sabiduria popular" i parteix de la base que els experts corregiran d'immediat les informacions inexactes, enganyoses o errònies; a Knol només l'autor/s podran autoritzar a altres persones per a contribuïr en els continguts que porten la seva signatura.

- Google té previst que els usuaris que realitzin aportacions a aquesta Enciclopèdia online rebin part dels ingressos que es generaran a través dels anuncis d'AdWords inserits en les seves pàgines.

Personalment sóc força escèptica en aquest producte -malgrat vingui de la meva "admirada" factoria Google. El temps demostrarà si triomfa aquesta nova iniciativa.
Per a més informació:
- Welcome to Knol
- Encoratjar la gent de contribuïr al coneixement

Com fer-te saber...

Cómo hacerte saber que siempre hay tiempo?

Que uno tiene que buscarlo y dárselo...
Que nadie establece normas, salvo la vida...
Que la vida sin ciertas normas pierde formas...
Que la forma no se pierde con abrirnos...
Que abrirnos no es amar indiscriminadamente...
Que no está prohibido amar...
Que también se puede odiar...
Que la agresión porque sí, hiere mucho...
Que las heridas se cierran...
Que las puertas no deben cerrarse...
Que la mayor puerta es el afecto...
Que los afectos, nos definen...
Que definirse no es remar contra la corriente...
Que no cuanto más fuerte se hace el trazo, más se dibuja...
Que negar palabras, es abrir distancias...
Que encontrarse es muy hermoso...
Que el sexo forma parte de lo hermoso de la vida...
Que la vida parte del sexo...
Que el por qué de los niños, tiene su por qué...
Que querer saber de alguien, no es sólo curiosidad...
Que saber todo de todos, es curiosidad malsana...
Que nunca está de más agradecer...
Que autodeterminación no es hacer las cosas solo...
Que nadie quiere estar solo...
Que para no estar solo hay que dar...
Que para dar, debemos recibir antes...
Que para que nos den también hay que saber pedir...
Que saber pedir no es regalarse...
Que regalarse en definitiva no es quererse...
Que para que nos quieran debemos demostrar qué somos...
Que para que alguien sea, hay que ayudarlo...
Que ayudar es poder alentar y apoyar...
Que adular no es apoyar...
Que adular es tan pernicioso como dar vuelta la cara...
Que las cosas cara a cara son honestas...
Que nadie es honesto porque no robe...
Que cuando no hay placer en las cosas no se está viviendo...
Que para sentir la vida hay que olvidarse que existe la muerte...
Que se puede estar muerto en vida..
Que se siente con el cuerpo y la mente...
Que con los oídos se escucha...
Que cuesta ser sensible y no herirse...
Que herirse no es desangrarse...
Que para no ser heridos levantamos muros...
Que sería mejor construir puentes...
Que sobre ellos se van a la otra orilla y nadie vuelve...
Que volver no implica retroceder...
Que retroceder también puede ser avanzar...
Que no por mucho avanzar se amanece más cerca del sol...

Cómo hacerte saber que nadie establece normas, salvo la vida?

- Mario Benedetti -

L'Adéu d'Antoni Bassas

Divendres passat dia 18, l'Antoni Bassas va fer el seu darrer programa "Els Matins de Catalunya Ràdio". Ho havia anunciat feia tres setmanes, per discrepàncies amb la direcció de l'emissora no continuava. Divendres, l'Antoni deia adéu després de 14 anys al front d'un programa de lideratge indiscutible, i ho feia com és ell i com solen fer els grans professionals: amb correcció i elegància però sense callar-se res. En Bassas va dedicar els darrers minuts del programa a explicar més àmpliament el perquè del seu adéu: li havien proposat començar una hora abans (a les 6 h), cosa a la que ell s'avenia, però no volia acabar a les 11 h una hora abans, ni prescindir d'alguns col.laboradors ni treure l'espai "Alguna pregunta més" tal com se li exigia.
Les negociacions no van prosperar, segons paraules d'ell "va arribar a un punt que no vaig veure massa interès en la meva renovació".
També va parlar la famosa "crosta nacionalista" a la que el diputat del PSC Joan Ferran havia fet referència al Parlament dient que s'havia d'arrancar dels mitjans de comunicació de la Generalitat. En temps de democràcia, fets com aquests em semblen intolerables i demencials...

Mentrestant, durant tot el matí centenars de persones havien anat passant davant dels vidres de l'estudi de Catalunya Ràdio per veure en directe l'Antoni Bassas i el seu equip en el darrer programa. A mesura que s'acostava el final s'anaven aplegant en aquell punt més i més persones, alguna gent plorava, portaven pancartes de suport a l'Antoni, hi havia crits de "Ferran botifler", i "Sarsanedes escalador",...era la manifestació espontània del poble que homenatjava a un gran professional.

Em quedo amb una de les darreres frases que l'Antoni va pronunciar en el seu programa "Si la classe política catalana no aguanta un programa com aquest, és que tenim una cultura democràtica molt justeta".
L'Antoni s'emocionava davant la munió de gent, saludava des de l'estudi. Al punt del migdia va acabar amb la cançó "Un núvol blanc" de Lluís Llach.
Després va sortir a saludar la multitud que s'aplegava al carrer, oients anònims, però també algunes cares conegudes que van voler saludar l'Antoni i manifestar-li el seu suport. L'Antoni va demanar -emprant paraules de Pompeu Fabra- "No perdre ni la tasca ni l'esperança en seguir treballant per Catalunya".
Us deixo amb el vídeo d'aquest final, que no serà només que un arreveure: encara que - pose'm per cas - en Bassas s'en vagi a una ràdio local només haurem de canviar el dial per sintonitzar-lo.

El Dilema d'Interlagos

Planteja’t el següent: Treballes com a mecànic per a una important escuderia de Fórmula 1. El teu equip està excel·lentment posicionat en la classificació del mundial. De fet, en la última carrera, qualsevol dels dos pilots de la teva escuderia pot guanyar el mundial. El teu cap, gran amic d'un dels pilots, et demana que perjudiquis lleugerament l'altre pilot.

Tota la polèmica que va envoltar Fernando Alonso i la Fórmula 1 la temporada passada ens ofereix l’oportunitat per parlar sobre els dilemes morals i tractar d’analitzar com el cervell humà gestiona l’obediència davant l’autoritat. En última instància, el dilema d’Interlagos planteja la següent pregunta: Perjudicaries a algú perquè t’ho ordena un superior?

La mateixa pregunta s’ha anat repetint el món sencer en diferents ocasions al llarg de la història. Per exemple a finals dels seixanta, en el judici a Adolf Eichmann pels crims contra la humanitat comesos durant el règim nazi.

Durant el judici, cada vegada que li preguntaven el motiu del seu comportament, ell responia: “complia ordres”. Eichmann era un home “aparentment” normal. Un pare de família que havia viscut una vida corrent i que deia no tenir res en contra els jueus.

La pregunta imminent que ens assalta és: pot una persona normal arribar a torturar o assassinar a algú només posant en pràctica l’obediència? Aquesta pregunta fou objecte d’estudi del psicòleg nord-americà Stanley Milgram. Per trobar les respostes va dissenyar un experiment que porta el seu nom.

Milgram va reclutar un grup de 1000 homes per portar a teme la seva recerca. Els participant havien de castigar els errors d’un jugador amb descàrregues elèctriques. Cada error del jugador suposava una descàrrega i un augment del voltatge: l’escala anava de 15 a 450 volt. I tot això tenia lloc sota les ordes d’un experimentador autoritari amb bata blanca que insistia als participants a seguir en el seu paper emprant frases del tipus: “Per favor, continuï” o “No té elecció. Ha de continuar”.

Abans però de fer l’experiment, Milgram va fer unes enquestes als participants de les que extregué que ningú o gairebé ningú arribaria a propinar les descàrregues de major voltatge. No obstant això, a la pràctica, es va trobar amb què el 65% dels subjectes obeïa, arribant als 450 volts, fins i tot quan el jugador sembava no donar senyals de vida (¡).

En realitat, una decàrrega d’aquest tipus és suficient per acabar amb la vida d’un ésser humà. Per sort, els que feien de jugadors eren actors que no rebien cap descàrrega i que fallaven les preguntes a propòsit.

Què passa en el nostre cervell quan obeïm que ens pot dur a fer atrocitats d'aquest tipus?
Milgram i altres experts van arribar a la conclusió de que l'essència de l'obediència resideix en l'evaporació de la responsabilitat individual. La persona es veu a si mateixa com un mer instrument que realitza els desitjos d'altre individu i alguna cosa ocorre en el nostre cervell que ens fa pensar que estem “lliures de pecat” i exhimits de tota responsabilitat.

Recentment, s'ha vist que davant dilemes d'aquest tipus el còrtex cingulat anterior s’activa intensament. Aquesta regió del cervell ja es coneix ja com l’encarregada de gestionar conflictes interns i s'activa sempre que necessitem reprimir un comportament per portar a terme un altre. Aquesta regió, per tant, seria protagonista en qüestions d'obediència.

En la nostra societat ens omple d’orgull respondre positivament davant el nostre cap, professor o pares. No cal oblidar que pertanyem a una espècie que viu en grup. Una espècie on les jerarquies juguen i han jugat un paper determinant en la nostra supervivència. De fet, l'obediència es converteix en un bé preuat quan el que t’ordena disposa d’informació transcendental, com per exemple, quins són els perills a evitar.

Potser, el dilema d’Interlagos posa de manifest el costat fosc que es desprèn de la nostra sociabilitat. La misèria amb la qual es vesteix l'obediència, un comportament seleccionat evolutivament per mantenir, en teoria, estructures jeràrquiques eficients. I d'ell també emergeix la gran tragèdia a la qual s’enfronta tot individu: les nostres decisions mai són estrictament individuals.