dilluns, 1 de març del 2010

Iñaki Ochoa de Olza i el vídeo del seu intent de rescat a l'Annapurna, motivació del Barça



Per als afeccionats a l'alpinisme el nom d'Iñaki Ochoa de Olza us serà familiar.
L'Iñaki ha estat un dels millors himalaistes de la història, havent culminat 14 vuit-mil abans de la seva mort a l'Annapurna el maig de 2008.
Per als que no estigueu familiaritzats amb aquest esport, el nom de l'alpinista us sonarà perquè aquest cap de setmana passat Pep Guardiola va emprar el vídeo del rescat d'Iñaki per motivar els jugadors del Barça abans del partit davant del Màlaga.

En el seu dia, el maig de 2008, ja vaig narrar l'epopèia del rescat i el malhaurat final d'Iñaki (per llegir-ho podeu clickar aquí).
Avui però -i en certa manera, gràcies a Guardiola- s'ha conegut el vídeo que l'informe Robinson va fer del rescat de l'alpinista.
Una història de solidaritat infinita, d'Humanitat en majúscules. D'emoció i commoció. Sobren les paraules...

[El vídeo està separat en tres fragments d'entre 7-8 minuts cadascun per facilitar-ne la visualització].






10 comentaris:

Isma ha dit...

Aquestes històries cada cop m'afecten més... Deu ser l'edat, el ser pare, o qué se jo, però se'm posen els ulls vidriosos i se'm fa un nus a la la gola... És com si d'uns anys ençà m'haguès augmentat l'empatia pels altres, no sé, això em fa viure més intensament totes les experiències de la vida, ja siguin meves o dels altres...
Salut!

Cris ha dit...

ISMA: Doncs em commou que et commogui! Perquè no deixa de ser símptoma de creixement personal, de qualitat humana i de bona gent.
I n'estem molt mancats, però molt.

Personalment estic farta de falsos amics, de la gent que només viu pendent de l'aparença, dels que et tenen afegit al facebook perquè queda molt bé tenir 500 amics i després no et saluden pel carrer, dels 'amics' que no hi són quan et passa quelcom i els necessitaries...

I aleshores et posen davant dels ulls uns individus extraordinaris que s'ho juguen tot per un altre, fins i tot la vida (!) i penses que encara hi ha bones persones i tornes a tenir esperances en la humanitat, en la gent que creu en la solidaritat,
i et preguntes si no estarà encara tot perdut...
Necessitem moltes persones d'aquesta talla humana!!!!

Isma ha dit...

Moltes vegades m'he demanat com reaccionaria jo en aquestes situacions i, la veritat, no soc gaire optimista. No em veig amb aquesta integritat, amb aquest valor, i em fot moltíssim!!! Per altre banda, aquest mateix fet em fa valorar encara més aquestes accions.
En canvi, si que em considero bastant transparent en el sentit que no visc gaire pendent de l'aparença (per no dir res pendent) i sí que penso que la gent que m'envolta i que m'importa sempre m'ha tingut i em tindrà a la seva disposició.
Estic d'acord en que el mon seria infinitament millor a moltes persones d'aquesta talla humana!
La solidaritat, la valentia i la integritat també son qualitats que es poden treballar dia a dia, encara que no les portis incorporades per defecte al teu codi genètic... I jo lluito també per incorporar-les a la meva naturalesa humana perque, com el pensament lateral, crec que no venen de fàbrica en mi!!!!
Salut!

Cris ha dit...

ISMA: Crec que és molt difícil predir què fariem cadascun de nosaltres en una situació similar, dependria de com ens trobessim, de la valoració que fessis en aquell moment i de si consideressis que un dels dos és 'salvable'...

D'altra banda -i com a genetista- no puc estar d'acord en què qualitats com la valentia, la integritat etc. diguem que són genètiques!!!! Seria molt fàcil doncs que algú que assessina pogués dir que en el fons ell assessina perquè ho porta en els gens, no pas perquè ho vulgui.
El determinisme genètic és l'excusa de molts per no fer front a actituds de les quals l'únic responsable som nosaltres mateixos.
(No és un comentari cap a tu, eh? Es una consideració on generalitzo).
La valentia, la honestadad, la integritat són valors absolutament CONDUCTUALS, i per tant, es poden aprendre -com tu bé dius- i per això tenim la oportunitat de millorar com a persones.

Jo estic convençuda que donaria la vida per determinades persones, fonamentalment per gent de la meva família. He tingut proves importants en aquest aspecte, on l'entrega i els valors es posen de manifest i t'asseguro que a un li queda clar per a qui comptes de debò i per a qui no.

Fa dos anys i mig el meu pare va morir, havent estat prèviament durant set mesos ingressat a la UCI entre la vida i la mort.
L'actitud de molta gent -suposats amics- durant aquells mesos em van fer reconsiderar la meva 'agenda'.
Sense anar més lluny, el meu company, em va deixar d'un dia per l'altre, quan feia tres mesos que el meu pare estava ingressat. S'en va anar, sense més ni més, sense que ho pogués preveure, suposo que la magnitud de la tragèdia que estavem vivim li va venir gran.
Quan el meu pare va morir els meus cosins li van fer saber i com a tot condol vaig rebre un sms...
Potser això t'expliqui perquè sóc tant crítica amb els valors de la gent.

Les situacions límits, encara que no estiguem a 7000 m d'altitud, posen de manifest el millor i el pitjor de cadascú. I és molt dur, perquè tens grans decepcions, però també és bo i aclaridor perquè saps que romanen en aquells moments al teu costant són incondicionals.

L'important, com tu dius, és ser conscients d'on podem millorar com a persones i treballar per fer-ho!

Una abraçada!
C.

Isma ha dit...

Hola Cris! Quant parlava del còdi genètic ho feia com a metàfora. Vull dir que, com el pensament lateral, hi ha persones que aquestes virtuts (honestetat, calentia, integritat, etc.) les tenen ja "de fàbrica" i han crescut amb elles per la rao que sigui.
Jo tinc clar que donaria la vida per alguns familiars, en especial per la meva filla, però en la història que expliques s'arriba més enllà...
Jo no he tingut experiències tant límit com la que expliques del teu pare i la teva parella (per sort, la veritat).
Però moltes vegades em preocupa que, arribat el moment (i és llei de vida que arribi), aquestes situacions límit treguin el pitjor de mi en comptes del millor.
Vull estar a l'alçada de les circunstàncies en moments complicats i no pel que pensin els altres, sino pels meus ideals i el que penso que hauria de ser... I em preocupa que arribat el moment no sigui així...
Tema interessant!!!!!!

Cris ha dit...

ISMA: Doncs jo no em preocuparia gens, estic segura que la Maria tindrà un pare que li sabrà transmetre els millors valors!! Només que tinguis aquesta inquietud per 'estar a l'alçada ' és una més que garantia de que ho estaràs!!!

trialmitic ha dit...

Gracies Cris per fer nos reflexionar !! Jo m'he emocionat molt.

Cris ha dit...

TRIALMITIC: El mèrit no és meu...la història és colpidora en sí mateixa. Jo només l'he plasmat al blog.
Gràcies per passar-te per aquí! :-)

Becki ha dit...

M'he emocionat moltíssim. Realment la muntanya fa treure el millor de cadascú. Per això m'agraden tant.

Ahir va fer un mes que en Quim ens va deixar, a les seves estimades muntanyes... Un petó per tots aquells que han perdut éssers estimats allà dalt. El consol és que van morir fent allò que més els agradava.

Cris ha dit...

BECKI: No m'extranya gens lo de la teva emoció...La història és colpidora 'per se' i lo de'n Quim
és molt recent.
Tens raó en pensar que va morir fent allò que més li agradava i aquest és el més gran dels consols possibles, si és que n'hi ha.
Si escoltes els familiars de l'Iñaki comenten justament això, diuen "hi ha moltes maneres de morir...no arriscar-se per allò que un vol és morir..."
Els muntanyencs d'èlit, o els apassionats com en Quim, són gent que assumeixen que la seva passió comporta un risc molt alt, però viure sense aquesta passió per a ells no val la pena.

Un petó guapa i molts ànims! (Et trucaré, tinc ganes de veure't!!!)

Related Posts with Thumbnails