divendres, 13 de juny de 2008

Llavors hi ha els homes i les circumstàncies...


Avui he topat amb un blog que comentava el malhaurat accident a l'Annapura de l'escalador vasc Iñaki Ochoa de Olza, ara fa unes setmanes. L'escrit et remetia a la notícia completa del diari "El País" del dia 31 de maig titulat "Agonía a 8.091 m." L'article ha resultat un text colpidor, dels que et fan posar un nus a la gola i t'entervoleixen els ulls, però alhora et retornen la fe en l'ésser humà. Entre altres coses diu:

"Un himalayista assumeix que l'autonomia en alçada és el seu únic nexe d'unió amb la vida. Ser autònom per prendre decisions, per superar reptes tècnics, per encertar amb l'estratègia, per retirar-se per medis propis sense comprometre ningú. Si tot va bé, un patirà escalant una muntanya de 8.000 metres; després lluitarà per baixar i explicar-ho. Però si quelcom altera el guió, si algun factor inesperat converteix l'escalador autosuficient en subjecte depenent, la seva vida valdrà ben poc. O el què altres estiguin disposats a arriscar per socórre'l. A la frontera dels 8.000, on els helicòpters no volen i el sostre de pensar amb serenitat és un triomf, cap vida val més que la pròpia. No existeix el dret legítim de demanar ajut. És un pacte no escrit: primer, la meva vida; després, ja es veurà. Llavors hi ha els homes i les circumstàncies.


Catorze alpinistes de diferents cultures, nacionalitats i possibilitats es van unir a l'Annapura (cim de 8.091 metres a l'Himalàia) entre el dilluns 19 i el diumenge 23 de maig per realitzar el rescat impossible d' Iñaki Ochoa de Olza. Per fer-ho, tots prescindiren a l'uniso de qualsevol anàlisi freda i pragmàtica, de la seva experiència, del seu saber, de la raó. Tots van tirar del cor.
Un alpinista no té perquè ser una persona valenta.
La valentia no es medeix en termes relatius. No té més arrest el que es llança muntanya amunt que el que condueix als seus fills, trajat, a l'escola. Però, tot i sabent tot això, el què va succeir aquells dies a l'Annapurna, la barreja de voluntats despreses de qualsevol ego, prudència o egoïsme, mereix un qualificatiu...difícil de caçar. Jorge Nagore, un dels íntims d'Iñaki, digué a aquest diari que el viscut es corresponia amb la "grandesa absoluta". Existeix alguna altre forma d'expressar-ho?

"El calvari d'Horia -el romanès que va romandre al costat d'Iñaki- va durar quatre dies. Amb tota la informació al seu poder, hauria d'haver renunciat a tot el què no fos salvar la seva vida. Però malgrat tot, es va quedar al costat d'Iñaki, unint-se al seu destí, incapaç de desprendre's de la persona que amenaçava la seva vida. Si no va cedí fou senzillament perquè, per a una persona amb els seus principis, quedar-se era més senzill que no pas fugir."

Al final, "Tots van entendre que el rescat somniat d'Iñaki havia xocat, definitivament, amb la realitat. L'esperança tan irracional com bella, va ésser la única llum en el camí d'Iñaki cap enlloc".

Lluny de la fragilitat dels vincles imperants als nostres dies, històries com aquesta et fan seguir creient en l'espècie humana. Grandesa d'esperit a l'enèssima potència. He conegut d'altres històries semblants casualment també en el món de l'alpinisme, potser aquests homes i dones que es juguen la vida a les muntanyes siguin la darrera estirp de la grandesa humana? Vull pensar que no.

Related Posts with Thumbnails