Defensa de l'Alegria

Viure en un món sense sensibilitat pot resultar una experiència salvatge per a la gent que com jo creiem -encara- en valors que en general han passat a "millor vida".

Parlo d'aspectes com la integritat, els valors, l'amistat, la lleialtat, el rigor, l'excel.lència...
Sé que això em fa ser vulnerable als actes de la gent, i al què passa al meu voltant; i també entenc als que m'aconsellen -bonament- que relativitzi, que no em prengui les coses tan a pit; però hi ha aspectes, coses que no sé si vull deixar passar, em nego a baixar el llistó pel fet de ser "políticament correcte" o socialment acceptable.

M'emociona la integritat, la lleialtat, la bellesa (la grandesa d'ànima, però també la bellesa d'un paisatge, la d'una escultura o una melodia), la gent que lluita per superar-se a si mateixa, i alhora m'enfonsa en la tristesa més absoluta la misèria d'esperit: la gent que es pensa que viu sola al món o els que creuen poden anar trepitjant els altres; els que es diuen amics i no saben estar a l'alçada de les circumstàncies, la gent que menteix impúdicament...
Em nego a aprendre a relativitzar fets com aquests i assumeixo el cost de marginalitat que això pugui tenir. Mai no he estat de les que passen per la vida de puntetes, no sé viure sense involucrar-me fins al moll de l'os en tot el què faig, d'apassionar-me en els projectes, d'estimar sense límits als amics, de voler exprémer la vida i buscar-ne la màgia fins sota les pedres.

Si avui escric això és perquè em sento ferida per com actua alguna gent. Enfront a això, jo sempre busco consol en "les lletres", i llavors hi ha qui encara menysté el poder de les paraules !
Conec una poesía de Mario Benedetti com antídot per això que avui sento, es titula "Defensa de la Alegría" i diu així:

Defender la alegría como una trinchera
defenderla del escándalo y la rutina
de la miseria y los miserables
de las ausencias transitorias
y las definitivas

defender la alegría como un principio
defenderla del pasmo y las pesadillas
de los neutrales y de los neutrones
de las dulces infamias
y los graves diagnósticos

defender la alegría como una bandera
defenderla del rayo y la melancolía
de los ingenuos y de los canallas
de la retórica y los paros cardiacos
de las endemias y las academias

defender la alegría como un destino
defenderla del fuego y de los bomberos
de los suicidas y los homicidas
de las vacaciones y del agobio
de la obligación de estar alegres

defender la alegría como una certeza
defenderla del óxido y la roña
de la famosa pátina del tiempo
del relente y del oportunismo
de los proxenetas de la risa

defender la alegría como un derecho
defenderla de dios y del invierno
de las mayúsculas y de la muerte
de los apellidos y las lástimas
del azar
y también de la alegría.