dimecres, 30 de juliol de 2008

Coincidències

A vegades la vida et regala sorpreses agradables. Coincidències amb persones que t'entenen des de la primera paraula, sentir-los parlar és com retrobar una part escindida de la teva ment que ara resideix en un cos aliè.
És una entesa genuïna, altruïsta, des de l'ànima... En la descoberta et sorprens per les vivències, afinitas i gustos, però també per l'estranya empatia que esdevé fent-te sentir com si la coneguessis de fa molt temps.
"Troballes" com aquestes donen sentit a la vida, i et reconcilien amb aquesta nostra societat de vincles fràgils i efímers. Llarga vida a l'amistat que avui neix (!) Gràcies bGo!

dimarts, 29 de juliol de 2008

I ara la competència...

El passat dilluns 28 de juliol es va estrenar de manera pública Cuil, el nou buscador que pretén desbancar Google del seu lideratge indiscutible. Cuil ha estat desenvolupat per ex-enginyers de Google -Tom Costello, un professor de Stanford i la seva dona Anna Patterson-, entre altres.
Actualment Cuil té indexades 121.617.892.992 pàgines, i promet ser més ràpid, més complet i millor que Google (!). A diferència d'aquest, que prioritza el posicionament en les cerques segons el seu famós (PageRank) en funció de la quantitat de vincles (links) i del índex de visites del lloc en qüestió, Cuil analitza els continguts de les webs de manera "contextual", assignant la rellevància en funció dels termes emprats en una cerca. Els resultats obtinguts s'organitzen en grups separats per tabs. A part d'agrupar els resultats en grups, també pot mostrar un "box" amb categories complementaries al terme buscat. La idea és classificar els resultats de manera que quedin separats per grups que facilitin trobar el resultat adequat. Per defecte Cuil té activada la funció "Typing Suggestions" de manera que et suggereix termes de cerca a mesura que s'escriu.

Personalment s'em fa una mica estrany la manera de mostrar els resultats, i no li veig la punta de velocitat respecte a Google, potser cal donar-li temps al buscador o acostumar-s'hi. Com en tot el temps demostrarà la seva eficiència i si aconseguiex o no desbancar Google.

dilluns, 28 de juliol de 2008

Knol - El Nou "Producte" de Google


Dimecres passat Google -el primer motor de cerca a internet- va tornar a l'atac obrint al gran públic una eina que fins aleshores havia estat restringida a un nombre limitat d'usuaris convidats. Es tracta de Knol terme que segons ells pretén ser la "unitat" de coneixement.
El mot Knol prové de knowledge (coneixement, en anglès) i és la reinterpretació de la Wikipèdia, versió Google. Així anomenen als articles i també a l'aplicació que els aglutina.
Les principals diferències entre Knol i Wikipèdia són:

- mentre que Wikipèdia confia en la "sabiduria popular" i parteix de la base que els experts corregiran d'immediat les informacions inexactes, enganyoses o errònies; a Knol només l'autor/s podran autoritzar a altres persones per a contribuïr en els continguts que porten la seva signatura.

- Google té previst que els usuaris que realitzin aportacions a aquesta Enciclopèdia online rebin part dels ingressos que es generaran a través dels anuncis d'AdWords inserits en les seves pàgines.

Personalment sóc força escèptica en aquest producte -malgrat vingui de la meva "admirada" factoria Google. El temps demostrarà si triomfa aquesta nova iniciativa.
Per a més informació:

- Welcome to Knol
- Encoratjar la gent de contribuïr al coneixement


divendres, 25 de juliol de 2008

Com fer-te saber...


Cómo hacerte saber que siempre hay tiempo?

Que uno tiene que buscarlo y dárselo...
Que nadie establece normas, salvo la vida...
Que la vida sin ciertas normas pierde formas...
Que la forma no se pierde con abrirnos...
Que abrirnos no es amar indiscriminadamente...
Que no está prohibido amar...
Que también se puede odiar...
Que la agresión porque sí, hiere mucho...
Que las heridas se cierran...
Que las puertas no deben cerrarse...
Que la mayor puerta es el afecto...
Que los afectos, nos definen...
Que definirse no es remar contra la corriente...
Que no cuanto más fuerte se hace el trazo, más se dibuja...
Que negar palabras, es abrir distancias...
Que encontrarse es muy hermoso...
Que el sexo forma parte de lo hermoso de la vida...
Que la vida parte del sexo...
Que el por qué de los niños, tiene su por qué...
Que querer saber de alguien, no es sólo curiosidad...
Que saber todo de todos, es curiosidad malsana...
Que nunca está de más agradecer...
Que autodeterminación no es hacer las cosas solo...
Que nadie quiere estar solo...
Que para no estar solo hay que dar...
Que para dar, debemos recibir antes...
Que para que nos den también hay que saber pedir...
Que saber pedir no es regalarse...
Que regalarse en definitiva no es quererse...
Que para que nos quieran debemos demostrar qué somos...
Que para que alguien sea, hay que ayudarlo...
Que ayudar es poder alentar y apoyar...
Que adular no es apoyar...
Que adular es tan pernicioso como dar vuelta la cara...
Que las cosas cara a cara son honestas...
Que nadie es honesto porque no robe...
Que cuando no hay placer en las cosas no se está viviendo...
Que para sentir la vida hay que olvidarse que existe la muerte...
Que se puede estar muerto en vida..
Que se siente con el cuerpo y la mente...
Que con los oídos se escucha...
Que cuesta ser sensible y no herirse...
Que herirse no es desangrarse...
Que para no ser heridos levantamos muros...
Que sería mejor construir puentes...
Que sobre ellos se van a la otra orilla y nadie vuelve...
Que volver no implica retroceder...
Que retroceder también puede ser avanzar...
Que no por mucho avanzar se amanece más cerca del sol...

Cómo hacerte saber que nadie establece normas, salvo la vida?

- Mario Benedetti -

dissabte, 19 de juliol de 2008

L'Adéu d'Antoni Bassas

Divendres passat dia 18, l'Antoni Bassas va fer el seu darrer programa "Els Matins de Catalunya Ràdio". Ho havia anunciat feia tres setmanes, per discrepàncies amb la direcció de l'emissora no continuava. Divendres, l'Antoni deia adéu després de 14 anys al front d'un programa de lideratge indiscutible, i ho feia com és ell i com solen fer els grans professionals: amb correcció i elegància però sense callar-se res. En Bassas va dedicar els darrers minuts del programa a explicar més àmpliament el perquè del seu adéu: li havien proposat començar una hora abans (a les 6 h), cosa a la que ell s'avenia, però no volia acabar a les 11 h una hora abans, ni prescindir d'alguns col.laboradors ni treure l'espai "Alguna pregunta més" tal com se li exigia.
Les negociacions no van prosperar, segons paraules d'ell "va arribar a un punt que no vaig veure massa interès en la meva renovació".
També va parlar la famosa "crosta nacionalista" a la que el diputat del PSC Joan Ferran havia fet referència al Parlament dient que s'havia d'arrancar dels mitjans de comunicació de la Generalitat. En temps de democràcia, fets com aquests em semblen intolerables i demencials...

Mentrestant, durant tot el matí centenars de persones havien anat passant davant dels vidres de l'estudi de Catalunya Ràdio per veure en directe l'Antoni Bassas i el seu equip en el darrer programa. A mesura que s'acostava el final s'anaven aplegant en aquell punt més i més persones, alguna gent plorava, portaven pancartes de suport a l'Antoni, hi havia crits de "Ferran botifler", i "Sarsanedes escalador",...era la manifestació espontània del poble que homenatjava a un gran professional.
Em quedo amb una de les darreres frases que l'Antoni va pronunciar en el seu programa "Si la classe política catalana no aguanta un programa com aquest, és que tenim una cultura democràtica molt justeta".
L'Antoni s'emocionava davant la munió de gent, saludava des de l'estudi. Al punt del migdia va acabar amb la cançó "Un núvol blanc" de Lluís Llach.
Després va sortir a saludar la multitud que s'aplegava al carrer, oients anònims, però també algunes cares conegudes que van voler saludar l'Antoni i manifestar-li el seu suport. L'Antoni va demanar -emprant paraules de Pompeu Fabra- "No perdre ni la tasca ni l'esperança en seguir treballant per Catalunya".
Us deixo amb el vídeo d'aquest final, que no serà només que un arreveure: encara que
- pose'm per cas - en Bassas s'en vagi a una ràdio local només haurem de canviar el dial per sintonitzar-lo.


divendres, 18 de juliol de 2008

El Dilema d'Interlagos

Planteja’t el següent: Treballes com a mecànic per a una important escuderia de Fórmula 1. El teu equip està excel·lentment posicionat en la classificació del mundial. De fet, en la última carrera, qualsevol dels dos pilots de la teva escuderia pot guanyar el mundial. El teu cap, gran amic d'un dels pilots, et demana que perjudiquis lleugerament l'altre pilot.

Tota la polèmica que va envoltar Fernando Alonso i la Fórmula 1 la temporada passada ens ofereix l’oportunitat per parlar sobre els dilemes morals i tractar d’analitzar com el cervell humà gestiona l’obediència davant l’autoritat. En última instància, el dilema d’Interlagos planteja la següent pregunta: Perjudicaries a algú perquè t’ho ordena un superior?

La mateixa pregunta s’ha anat repetint el món sencer en diferents ocasions al llarg de la història. Per exemple a finals dels seixanta, en el judici a Adolf Eichmann pels crims contra la humanitat comesos durant el règim nazi.

Durant el judici, cada vegada que li preguntaven el motiu del seu comportament, ell responia: “complia ordres”. Eichmann era un home “aparentment” normal. Un pare de família que havia viscut una vida corrent i que deia no tenir res en contra els jueus.

La pregunta imminent que ens assalta és: pot una persona normal arribar a torturar o assassinar a algú només posant en pràctica l’obediència? Aquesta pregunta fou objecte d’estudi del psicòleg nord-americà Stanley Milgram. Per trobar les respostes va dissenyar un experiment que porta el seu nom.

Milgram va reclutar un grup de 1000 homes per portar a teme la seva recerca. Els participant havien de castigar els errors d’un jugador amb descàrregues elèctriques. Cada error del jugador suposava una descàrrega i un augment del voltatge: l’escala anava de 15 a 450 volt. I tot això tenia lloc sota les ordes d’un experimentador autoritari amb bata blanca que insistia als participants a seguir en el seu paper emprant frases del tipus: “Per favor, continuï” o “No té elecció. Ha de continuar”.

Abans però de fer l’experiment, Milgram va fer unes enquestes als participants de les que extregué que ningú o gairebé ningú arribaria a propinar les descàrregues de major voltatge. No obstant això, a la pràctica, es va trobar amb què el 65% dels subjectes obeïa, arribant als 450 volts, fins i tot quan el jugador sembava no donar senyals de vida (¡).

En realitat, una decàrrega d’aquest tipus és suficient per acabar amb la vida d’un ésser humà. Per sort, els que feien de jugadors eren actors que no rebien cap descàrrega i que fallaven les preguntes a propòsit.

Què passa en el nostre cervell quan obeïm que ens pot dur a fer atrocitats d'aquest tipus?
Milgram i altres experts van arribar a la conclusió de que l'essència de l'obediència resideix en l'evaporació de la responsabilitat individual. La persona es veu a si mateixa com un mer instrument que realitza els desitjos d'altre individu i alguna cosa ocorre en el nostre cervell que ens fa pensar que estem “lliures de pecat” i exhimits de tota responsabilitat.

Recentment, s'ha vist que davant dilemes d'aquest tipus el còrtex cingulat anterior s’activa intensament. Aquesta regió del cervell ja es coneix ja com l’encarregada de gestionar conflictes interns i s'activa sempre que necessitem reprimir un comportament per portar a terme un altre. Aquesta regió, per tant, seria protagonista en qüestions d'obediència.

En la nostra societat ens omple d’orgull respondre positivament davant el nostre cap, professor o pares. No cal oblidar que pertanyem a una espècie que viu en grup. Una espècie on les jerarquies juguen i han jugat un paper determinant en la nostra supervivència. De fet, l'obediència es converteix en un bé preuat quan el que t’ordena disposa d’informació transcendental, com per exemple, quins són els perills a evitar.

Potser, el dilema d’Interlagos posa de manifest el costat fosc que es desprèn de la nostra sociabilitat. La misèria amb la qual es vesteix l'obediència, un comportament seleccionat evolutivament per mantenir, en teoria, estructures jeràrquiques eficients. I d'ell també emergeix la gran tragèdia a la qual s’enfronta tot individu: les nostres decisions mai són estrictament individuals.



dimarts, 15 de juliol de 2008

"Cuando la vida te presente mil razones para llorar,
demuéstrale que tienes mil y una razones por las cuales
sonreir."

diumenge, 13 de juliol de 2008

Viure...malgrat tot

¡Carpe Diem! Aprovecha el día.
No dejes que termine sin haber crecido un poco,
sin haber sido un poco mas feliz,
sin haber alimentado tus sueños.

No te dejes vencer por el desaliento.
No permitas que nadie
te quite el derecho de
expresarte que es casi un deber.

No abandones tus ansias de hacer de tu vida
algo extraordinario...

No dejes de creer que las palabras, la risa y la poesía
sí pueden cambiar el mundo...

Somos seres, humanos, llenos de pasión.
La vida es desierto y tambien es oasis.
Nos derriba, nos lastima, nos convierte en
protagonistas de nuestra propia historia...
Pero no dejes nunca de soñar,
porque sólo a través de sus sueños
puede ser libre el hombre.

No caigas en el peor error, el silencio.
La mayoría vive en un silencio espantoso.

No te resignes...
No traiciones tus creencias. Todos necesitamos
aceptación, pero no podemos remar en
contra de nosotros mismos.
Eso transforma la vida en un infierno.

Disfruta el pánico que provoca tener
la vida por delante...
Vívela intensamente,
sin mediocridades.
Piensa que en ti está el futuro y en
enfrentar tu tarea con orgullo, impulso
y sin miedo.

Aprende de quienes pueden enseñarte...
No permitas que la vida
te pase por encima
sin que la vivas...

- Walt Whitman -
Canto a mí mismo

divendres, 11 de juliol de 2008

dilluns, 7 de juliol de 2008

La Imaginació al Poder

Expliquen que hi havia un cec assegut en una vereda, amb una gorra als seus peus i un troç de fusta en la qual es llegia:

"Si us plau, ajudin-me, sóc cec"

Un creatiu de publicitat que passava per allà, es va parar i va veure unes poques monedes a la gorra.

Sense demanar-li permís prengué el rètol, li donà la volta, agafà guix i va escriure un altre anunci. Tornà a posar el troç de fusta damunt els peus del cec i se n'anà.

A la tarda, el creatiu tornà a passar enfront el cec que demanava almoïna, la seva gorra era plena de bitllets i monedes. El cec va reconèixer les seves passes i li preguntà què havia posat al rètol.

El publicista li contestà: "Res que no sigui tan cert com el teu anunci, però amb unes altres paraules", somrigué i prosseguí el seu camí.

El cec mai no ho va saber, però el seu nou rètol dèia:

"Avui és primavera i no puc veure-la"

Cambiem d'estratègia quan no ens surtin les coses i veure'm que les coses poden cambiar.

Si continues fent sempre el mateix, obtindràs sempre els mateixos resultats. Per aconseguir quelcom novedós, has de fer quelcom diferent. -Albert Einstein-

En els moments de crisis, només la imaginació és més important que el coneixement.

L'important és no deixar de fer-se preguntes i de "atrevir-se" a transitar un camí poc concurregut.



Related Posts with Thumbnails