divendres, 18 de juliol de 2008

El Dilema d'Interlagos

Planteja’t el següent: Treballes com a mecànic per a una important escuderia de Fórmula 1. El teu equip està excel·lentment posicionat en la classificació del mundial. De fet, en la última carrera, qualsevol dels dos pilots de la teva escuderia pot guanyar el mundial. El teu cap, gran amic d'un dels pilots, et demana que perjudiquis lleugerament l'altre pilot.

Tota la polèmica que va envoltar Fernando Alonso i la Fórmula 1 la temporada passada ens ofereix l’oportunitat per parlar sobre els dilemes morals i tractar d’analitzar com el cervell humà gestiona l’obediència davant l’autoritat. En última instància, el dilema d’Interlagos planteja la següent pregunta: Perjudicaries a algú perquè t’ho ordena un superior?

La mateixa pregunta s’ha anat repetint el món sencer en diferents ocasions al llarg de la història. Per exemple a finals dels seixanta, en el judici a Adolf Eichmann pels crims contra la humanitat comesos durant el règim nazi.

Durant el judici, cada vegada que li preguntaven el motiu del seu comportament, ell responia: “complia ordres”. Eichmann era un home “aparentment” normal. Un pare de família que havia viscut una vida corrent i que deia no tenir res en contra els jueus.

La pregunta imminent que ens assalta és: pot una persona normal arribar a torturar o assassinar a algú només posant en pràctica l’obediència? Aquesta pregunta fou objecte d’estudi del psicòleg nord-americà Stanley Milgram. Per trobar les respostes va dissenyar un experiment que porta el seu nom.

Milgram va reclutar un grup de 1000 homes per portar a teme la seva recerca. Els participant havien de castigar els errors d’un jugador amb descàrregues elèctriques. Cada error del jugador suposava una descàrrega i un augment del voltatge: l’escala anava de 15 a 450 volt. I tot això tenia lloc sota les ordes d’un experimentador autoritari amb bata blanca que insistia als participants a seguir en el seu paper emprant frases del tipus: “Per favor, continuï” o “No té elecció. Ha de continuar”.

Abans però de fer l’experiment, Milgram va fer unes enquestes als participants de les que extregué que ningú o gairebé ningú arribaria a propinar les descàrregues de major voltatge. No obstant això, a la pràctica, es va trobar amb què el 65% dels subjectes obeïa, arribant als 450 volts, fins i tot quan el jugador sembava no donar senyals de vida (¡).

En realitat, una decàrrega d’aquest tipus és suficient per acabar amb la vida d’un ésser humà. Per sort, els que feien de jugadors eren actors que no rebien cap descàrrega i que fallaven les preguntes a propòsit.

Què passa en el nostre cervell quan obeïm que ens pot dur a fer atrocitats d'aquest tipus?
Milgram i altres experts van arribar a la conclusió de que l'essència de l'obediència resideix en l'evaporació de la responsabilitat individual. La persona es veu a si mateixa com un mer instrument que realitza els desitjos d'altre individu i alguna cosa ocorre en el nostre cervell que ens fa pensar que estem “lliures de pecat” i exhimits de tota responsabilitat.

Recentment, s'ha vist que davant dilemes d'aquest tipus el còrtex cingulat anterior s’activa intensament. Aquesta regió del cervell ja es coneix ja com l’encarregada de gestionar conflictes interns i s'activa sempre que necessitem reprimir un comportament per portar a terme un altre. Aquesta regió, per tant, seria protagonista en qüestions d'obediència.

En la nostra societat ens omple d’orgull respondre positivament davant el nostre cap, professor o pares. No cal oblidar que pertanyem a una espècie que viu en grup. Una espècie on les jerarquies juguen i han jugat un paper determinant en la nostra supervivència. De fet, l'obediència es converteix en un bé preuat quan el que t’ordena disposa d’informació transcendental, com per exemple, quins són els perills a evitar.

Potser, el dilema d’Interlagos posa de manifest el costat fosc que es desprèn de la nostra sociabilitat. La misèria amb la qual es vesteix l'obediència, un comportament seleccionat evolutivament per mantenir, en teoria, estructures jeràrquiques eficients. I d'ell també emergeix la gran tragèdia a la qual s’enfronta tot individu: les nostres decisions mai són estrictament individuals.



Related Posts with Thumbnails