dissabte, 19 de juliol de 2008

L'Adéu d'Antoni Bassas

Divendres passat dia 18, l'Antoni Bassas va fer el seu darrer programa "Els Matins de Catalunya Ràdio". Ho havia anunciat feia tres setmanes, per discrepàncies amb la direcció de l'emissora no continuava. Divendres, l'Antoni deia adéu després de 14 anys al front d'un programa de lideratge indiscutible, i ho feia com és ell i com solen fer els grans professionals: amb correcció i elegància però sense callar-se res. En Bassas va dedicar els darrers minuts del programa a explicar més àmpliament el perquè del seu adéu: li havien proposat començar una hora abans (a les 6 h), cosa a la que ell s'avenia, però no volia acabar a les 11 h una hora abans, ni prescindir d'alguns col.laboradors ni treure l'espai "Alguna pregunta més" tal com se li exigia.
Les negociacions no van prosperar, segons paraules d'ell "va arribar a un punt que no vaig veure massa interès en la meva renovació".
També va parlar la famosa "crosta nacionalista" a la que el diputat del PSC Joan Ferran havia fet referència al Parlament dient que s'havia d'arrancar dels mitjans de comunicació de la Generalitat. En temps de democràcia, fets com aquests em semblen intolerables i demencials...

Mentrestant, durant tot el matí centenars de persones havien anat passant davant dels vidres de l'estudi de Catalunya Ràdio per veure en directe l'Antoni Bassas i el seu equip en el darrer programa. A mesura que s'acostava el final s'anaven aplegant en aquell punt més i més persones, alguna gent plorava, portaven pancartes de suport a l'Antoni, hi havia crits de "Ferran botifler", i "Sarsanedes escalador",...era la manifestació espontània del poble que homenatjava a un gran professional.
Em quedo amb una de les darreres frases que l'Antoni va pronunciar en el seu programa "Si la classe política catalana no aguanta un programa com aquest, és que tenim una cultura democràtica molt justeta".
L'Antoni s'emocionava davant la munió de gent, saludava des de l'estudi. Al punt del migdia va acabar amb la cançó "Un núvol blanc" de Lluís Llach.
Després va sortir a saludar la multitud que s'aplegava al carrer, oients anònims, però també algunes cares conegudes que van voler saludar l'Antoni i manifestar-li el seu suport. L'Antoni va demanar -emprant paraules de Pompeu Fabra- "No perdre ni la tasca ni l'esperança en seguir treballant per Catalunya".
Us deixo amb el vídeo d'aquest final, que no serà només que un arreveure: encara que
- pose'm per cas - en Bassas s'en vagi a una ràdio local només haurem de canviar el dial per sintonitzar-lo.


2 comentaris:

Maurette ha dit...

Cara Cris, bona tarda
Lo siento no poder escribir en la vuestr lengua. Muchas gracias por el brillante text y por el vídeo. Soy participante de la "llista de discussió" de Lluís Llach y, después de un comentário recibido hizo una busca en Google y he encontrado tu blog. Es triste ver que la Humanidad sigue con sus métodos medievales para rechazar todo lo que no interesa a una minoria, pués es siempre una minoria que está en el poder y controla la voluntad de la mayoria. E viva el pueblo de Catalunya que no deja de combater por lo que cree!
Una abraçada de Brasil!
Maurette

Cris ha dit...

Maurette,
muito obrigado por tu comentario.
Como bien dices sí, los humanos seguimos con nuestra mentalidad reduccionista y en lugar de sumar nos dedicamos a dividir y rechazar cosas por el simple hecho de desconocerlas...Triste, pero real.

Me ha hecho mucha ilusión que alguien me lea desde Brasil y que conozca cosas de la cultura catalana: Lluís Llach (que gran músico y poeta, verdad?!), también he visto en uno de tus blogs a Josep Carreras otro catalán célebre y universal. Viviste aquí? es que incluso escribes Catalunya con ny y no con ñ !!!! Estoy intrigada...
Tus blogs son fantásticos, los seguiré también en la distancia.
Un abrazo fuerte des de Catalunya!
Cris

Related Posts with Thumbnails