3 anys sense tu

Al meu pare

Però si tu no hi ets,
no tinc lloc on mirar-me,
tothom vol el que no té,
no sé res, però puc adonar-me:
no té sentit si tu no hi ets.
Res té sentit si tu no hi ets.

- Sau

Humor

Nou model de valles del 'toro' d'Osborne a Catalunya ;-)

Vinyeta apareguda al diari El País el 30 de juliol de 2010

Resistint...

Desde la noche que sobre mi se cierne,
negra como su insondable abismo,
agradezco a los dioses si existen por mi alma invicta.
Caído en las garras de la circunstancia
nadie me vio llorar ni pestañear.
Bajo los golpes del destino
mi cabeza ensangrentada sigue erguida.
Más allá de este lugar de lágrimas e ira
yacen los horrores de la sombra,
pero la amenaza de los años
me encuentra, y me encontrará, sin miedo.
No importa cuán estrecho sea el camino,
cuán cargada de castigo la sentencia.
Soy el amo de mi destino;
soy el capitán de mi alma.

-William E. Henley

"Nunca dejes que el éxito te llegue a la cabeza y nunca dejes que el fracaso te llegue al corazón."

Addictes a Conèixer

"Existeix una forta sensació de plaer, difícil de descriure, quan consideres detalladament una comprovació elegant, o inclús un plaer encara més gran al descobrir una comprovació que no es coneixia."
- Martin Gardner, divulgador científic.-

Sempre ho havia sospitat sense saber-ho. Em refereixo a una sensació indescriptible que assolia després d'un gran esforç intel·lectual i de sobte, com ho diria...es 'feia la llum' i arribava a 'la quadratura del cercle': conceptes apresos en diferents fases de l'aprenentatge s'ordenaven, es relacionaven i s'integraven un tot. De cop, tot prenia sentit fent que treguessis l'entrellat a un problema, aconseguint fer funcionar unes línies de codi programat, o comprenent un determinat funcionament del cos humà integrant coneixements de diferents àrees.

La sensació de benestar era una mena de sentiment profund més enllà de l'orgull d'haver-ho entès o assolit. Aleshores no podia assignar-ne la procedència, però ara sé que es devia al desencadenament hormonal d'opiacis endògens, les endorfines.

Avui s'ha comprovat que l'avidesa de coneixement funciona com un 'opi' per al cervell. La tesi pertany als treballs fets el 2006 per un grup d'investigadors de la Universitat de Souther Califòrnia publicats recentment a Reddit.
Segons aquests estudis liderats pel neurocientífic Irving Biederman, quan aconseguim comprendre quelcom que té una dificultat intrínsica es desencadena un 'cascada' bioquímica que té un efecte compensatori en el cervell, aquesta compensació per l'esforç esmerçat ve en forma d'injecció d'endorfines, és a dir, de les hormones que ens propocionen la sensació de benestar.

Bierdeman, explica que no resulta divertit, ni plaent, el procés, mentre estàs intentant comprendre un teorema difícil, però que una vegada resolt senzillament et sents genial.
Els seus estudis es van centrar en l'activitat cerebral que es produeix durant el reconeixement d'imatges, però segons explica, podria extendre's a la resta de sentits.

D'acord amb els seus experiments, el sistema nerviós tendeix a 'premiar' d'alguna manera els coneixements novedosos. D'aquesta manera, quan es repeteix l'estímul una i una altre vegada, el nivel de 'recompensa' neuronal decau i l'atenció es dirigeix a altres assumptes. Aquest 'aprenentatge competitiu' entre les neurones, sosté Biederman, confereix un avantatge al nostre cervell: la necessitat d'experimentar nous estímuls i resoldre nous problemes, la qual cosa ens condueix a una cerca constant de nous coneixements (com si fos un fenomen addictiu).

Si ets una d'aquestes persones que experimenta un profund plaer amb els desafiaments intel·lectuals, la hipòtesi potser t'hagi explicat perquè t'agrada posar-te a prova una i altre vegada... ;-)


Enllaç a l'article: 'Thirst for knowledge' may be opium craving' / Vía Reddit

Més informació: Perceptual Pleasure and the Brain. American Scientist (PDF)

El Primer Cyborg

Es diu Neil Harbisson, i és fill de pare britànic i mare catalana, té vint-i-set anys i ha estat el primer cyborg reconegut de la història de la humanitat.

En Harbisson té acromatòpsia o monocromatisme, una condició hereditària de la visió que des que va néixer fa que vegi el món en blanc i negre.

Fa set anys -però- en Neil porta instal.lat un innovador dispositiu anomenat eyeborg que 'llegeix' els colors directament i els transforma en temps real en ones sonores, la qual cosa li permet percebre els colors a través d'ones de so, una mena de capacitat que tenen les persones sinestèssiques (*).

(*) Les persones sinestèssiques barregen més d'un sentit. Sobretot es dónen casos de persones que escolten els colors, veuen sons o perceben sensacions gustatives al tocar un objecte amb una textura determinada.

L'espectacular eyeborg va ser obra d'Adam Montandon, invent que li reportà el british award in Innovation Submerge i l' European award in Content Tools and Interface Design com és l'Europrix , ambdós l'any 2004.

Neil Harbisson ha 'aprofitat' l'eyeborg per poder expressar el seu art fent quadres on pinta melodies. Així, el què en principi per a nosaltres seria un quadre que combina colors aleatòriament, per a les persones sinestèssiques o amb acromatòpsia, podran llegir-hi peces per exemple de música clàssica.

Això sí que és fer de la necessitat virtud!

- Quadre de Neil Harbisson representant la Toccata i Fuga en re menor, BWV 565 de J.S. Bach

- La peça representada al quadre anterior:

Justament ahir dimarts, al programa 'Entre Línies' de TV3 van emetre un reportatge sobre en Neil, aquí us en deixo el vídeo:

Prohibicions

Queda prohibido llorar sin aprender,
levantarte un día sin saber qué hacer,
tener miedo a tus recuerdos.

Queda prohibido no sonreír a los problemas,
no luchar por lo que quieres,
abandonarlo todo por miedo,
no convertir en realidad tus sueños.

Queda prohibido no demostrar tu amor,
hacer que alguien pague tus deudas y el mal humor.

Queda prohibido dejar a tus amigos,
no intentar comprender lo que vivieron juntos,
llamarles sólo cuando los necesitas.

Queda prohibido no ser tú ante la gente,
fingir ante las personas que no te importan,
hacerte el gracioso con tal de que te recuerden,
olvidar a toda la gente que te quiere.

Queda prohibido no hacer las cosas por ti mismo,
tener miedo a la vida y a sus compromisos,
no vivir cada día como si fuera un último suspiro.

Queda prohibido echar a alguien de menos sin
alegrarte, olvidar sus ojos, su risa,
todo porque sus caminos han dejado de abrazarse,
olvidar su pasado y pagarlo con su presente.

Queda prohibido no intentar comprender a las personas,
pensar que sus vidas valen más que la tuya,
no saber que cada uno tiene su camino y su dicha.

Queda prohibido no crear tu historia,
no tener un momento para la gente que te necesita,
no comprender que lo que la vida te da, también te lo quita.

Queda prohibido no buscar tu felicidad,
no vivir tu vida con una actitud positiva,
no pensar en que podemos ser mejores,
no sentir que sin ti este mundo no sería igual.

Queda prohibido - Poema atribuït dubtosament a Pablo Neruda

Sant Jordi 2010

Que tingueu un Bon Sant Jordi! Gaudiu de la Diada!

L'enèssima lliçó de Punset

Fa un parell de setmanes, durant el Fòrum Europeu de les Indústries Culturals de Barcelona i com a resposta al caduc discurs de la controvertida Ministra de Cultura, Ángeles González-Sinde, sí aquesta de la 'famosa' Llei Sinde, el mestre Eduard Punset va tornar a donar mostres de la seva saviesa.

Punset contestà a la ministra que "el perill és tractar de controlar internet i les xarxes socials".

"La primera reacció sobre internet als països on prima la justícia social, com a Espanya, és una tendència a manossejar, a manipular, a considerar que és propietat de les institucions de l'Estat. Això és el què s'ha d'evitar".

Us recomano veure el vídeo, no té desperdici ;-)

El polítics d'aquest país, al igual que molts dels retrògrads artistes que pronostiquen finals apocalíptics per a la indústria discogràfica etc. els convidria obrir la seva ment, escoltar als que en saben i canviar els paradigmes: els temps canvien i cal adoptar nous formats (ningú no vol negar-los drets d'autoria ni que el què fan és art).

Gràcies Punset per venir -amb aquesta elegància- a sacsejar gent ancorada al S. XIX... ;-)

Premi

Coneixia l'existència d'alguns premis a Blogs que els otorguen altres bloggers, els que millor et coneixen i llegeixen, però sincerament mai m'havia plantejat que me'n poguessin donar un...

Avui però he tingut la grata sorpresa que en Joanfer, del blog Filosofia Avui em concedís el premi "Sweet Blogger". Vull agrair-li de debò el gest i felicitar-lo pels tres premis que ha rebut.

Segons el ritual blogger per rebre el premi cal contestar la pregunta adjunta, en aquest cas explicar quines són les coses que més valoro o m'agraden d'un blog:

- Fonamentalment el seu contingut, tot i que també em fixo amb el seu disseny, la usabilitat, les imatges escollides per il.lustrar etc. Valoro molt que la gent opini i faci comentaris, és essencial per mantenir 'l'esperit 2.0' de compartir continguts-coneixement i intercanviar parers.

I ara com a dipositària del premi puc otorgar-lo a altres blogs a qui llegeixo, de manera que els premiats són:

- Viatge Plural de la Gemma (tot i que actualment està fent un parèntesi en la seva actualització) per la gran diversitat de temes que ens proposa.
- Koala's Team per ser tant genuïns i per les rialles que sempre em desperten.
- Pequeñas Miradas del Dani per la bellesa de la seva poètica mirada.

Comentar també que aquests premis no compromenten ni a 'recollir-los' ni a publicar-los si els premiats no ho desitgen.

Gràcies a tots els que em llegiu i comenteu! :-)

Al meu Pare - In Memoriam

19 de Març Sant Josep, dia del Pare

Al_Meu_Pare from crhistis on Vimeo.

Paradoxes

Una vegada van preguntar-li a Buda...què és el què més li sorprenia de la humanitat i va respondre:

'Els homes que perden la salut per juntar diners i després perden els diners per recuperar la salut...I per pensar ansiosament en el futur obliden el present, de tal manera que acaben per no viure ni el present ni...el futur. Viuen com si mai haguessin de morir i moren com si mai no haguessin viscut'.

Iñaki Ochoa de Olza i el vídeo del seu intent de rescat a l'Annapurna, motivació del Barça

Per als afeccionats a l'alpinisme el nom d'Iñaki Ochoa de Olza us serà familiar.
L'Iñaki ha estat un dels millors himalaistes de la història, havent culminat 14 vuit-mil abans de la seva mort a l'Annapurna el maig de 2008.
Per als que no estigueu familiaritzats amb aquest esport, el nom de l'alpinista us sonarà perquè aquest cap de setmana passat Pep Guardiola va emprar el vídeo del rescat d'Iñaki per motivar els jugadors del Barça abans del partit davant del Màlaga.

En el seu dia, el maig de 2008, ja vaig narrar l'epopèia del rescat i el malhaurat final d'Iñaki (per llegir-ho podeu clickar aquí).
Avui però -i en certa manera, gràcies a Guardiola- s'ha conegut el vídeo que l'informe Robinson va fer del rescat de l'alpinista.
Una història de solidaritat infinita, d'Humanitat en majúscules. D'emoció i commoció. Sobren les paraules...

[El vídeo està separat en tres fragments d'entre 7-8 minuts cadascun per facilitar-ne la visualització].

Com Pensar Diferent

En el post anterior parlava 'd'atrevir-se' a pensar diferent, a veure la part positiva, l'oportunitat, extreure la lliçó que cal dels esdeveniments que ens ocórren.
Hi ha persones, una minoria, que de manera més o menys 'espontània' o innata miren sempre d'aportar quelcom més, de ser més creatius, o innovadors a fets on la resta de mortals no ens qüestionem res més enllà d'allò que tenim davant de nas.
Però no desesperem...els que no tenim aquesta 'virtud' innata, sempre la podem adquirir -com la majoria de coses en la vida- a base de pràctica i constància.

Pràctica i constància per a tenir en compte una sèrie d'aspectes com ara:

Destrona els teus ídols i desafia l'status quo
Les persones i les companyies que han establert el patró de com fer les coses són els que han propiciat allò de "sempre s'ha fet així"...potser en el seu moment, lloc i circumstàncies fou la millor aproximació...però qüestiona't: ho segueix siguent?

Sigues innocent, mira-ho tot com si fos la primera vegada
Elimina les idees preconcebudes. Et limiten i t'encorseten sobre com veure i fer les coses. Escolta-ho com si fos la primera vegada que ho fas, com si fossis un nen.

Reformula la pregunta i pensa “Out-of-the-box”
Tots intentem resoldre els problemes en els termes que sens presenten. Planteja el problema en el seu sentit més ampli...i si per comptes de fixar-nos en la pregunta i les seves restriccions penses en l'objetiu, en la meta?. Fixa el resultat i vés aigües amunt.

Pensa en on li apreta el calçat a la gent
No enfoquis les coses pensant en què és el què tens en el teu 'catàleg' per a oferir, sino en quina és la mancança del client que pots subsanar.
"Quan un té un martell, tot el què veu són claus" diu el refrany.

Canvia el marc de referència
Totes les persones tenim una sèrie de creències limitants que conformen un marc que redueix les possibles respostes a un problema...No deixis que les regles i prejudicis et lliguin i planteja preguntes des d'un "i per què no..?"

Gaudeix de l'ambigüetat
El món de la creativitat i de les idees innovadores està inexorablement més enllà de la teva càlida zona de comfort. Troba't còmode en la incertesa, amb l'ambigüetat i en el canvi continu, ja que seran els companys d'aquest viatge...

Atreveix-t'hi, sigues una mica boig
Si penses que pots canviar el món...probablement puguis. Confia en tu. Si no ho intentes, mai sabràs si és possible. "Yes, you can!"

Troceja el problema
Si el problema se't fa massa complex, i no veus com abordar-lo...perquè no el fragmentes en components més manejables, més assolibles? Planteja't petites fites i ves fent. Diuen que és més fàcil aparcar 4 cotxes que un autobús...

Juga
Surt de la rutina diària, de la teva oficina i fes una mica el ruc. Quan et diverteixes i estàs relaxat les idees flueixen molt millor..."No et prenguis la vida tan seriosament...de totes maneres no sortiràs viu d'ella".

Separa forma de funció i busca alternatives
Si et centres en la funció que ha de ser acomplerta (el QUÈ) i obvies la forma en la que s'ha fet sempre (el COM) descobriràs un nou món de possibilitats...

Envolta't de gent que pensa diferent a tu
Estima la diversitat. Sigues tolerant, obre la ment i escolta (no només sentis) als altres. Si mires al teu voltant i descobreixes que tots pensen com tu...fuig!. Intenta lluitar contra la síndrome “NIH – Not invented here”

No t'obsessionis amb els resultats
Fer que quelcom succeeixi moltes vegades no depèn només de tu...Esforça't i posa-hi tota la teva passió en la part que tu pots fer per tal que succeeixi, però no et preocupis més enllà d'això. Si t'equivoques o no ho aconsegueixes, no et preocupis...hauràs descobert.

Lluita contra la comoditat de la uniformitat i l'ortodòxia
Totes les persones tenim la necessitat de sentir-nos acceptats pels nostres semblants, de ser iguals...En la zona gris només hi ha mediocritat i més del mateix, sigues diferent malgrat això suposi a vegades ser mal vist.

Treballa en les fronteres
Com diu Guy Kawasaki en el seu llibre “Rules for revolutionaries”, les coses interessants passen en les superfícies de contacte o fronteres on es produeixen les interaccions, no en el gran no res de la uniformitat...

Posa-hi passió i treballa
Amb tot l'anterior podràs millorar la teva capacitat creativa...però com deia el genial Pablo Picasso: "La musa de la inspiració existeix…. però ha de trobar-te treballant".

Pensa Diferent

La manera com percebem l'entorn, com entenem els problemes o com ens condicionen les idees pre-concebudes que alberguem, són un filtre que molt probablement limita la nostra creativitat i del qual no som conscients.

Les històries de ratolins que van destronar elefants, les protagonitzen persones que es van atrevir a pensar de manera diferent a la majoria, desafiant sovint l'status quo i les seves -suposades- limitacions.

Benjamin Zander, director de la Boston Philarmonic Orchestra, il.lustrava la seva conferència sobre lideratge en l'edició del Fòrum de Davos l'any passat, amb una breu anècdota que explica com pot marcar la diferència pensar diferent:

Dos venedors de sabates van ser enviats a una regió remota per explorar nous mercats. Només arribar, el primer dels venedors envià un missatge dient: "Cap esperança. Aquí la gent no utilitza sabates". El segon venedor, en canvi, envià un missatge ben diferent: "Increïble oportunitat. La gent aquí encara no utilitza sabates".

Atreveix-t'hi!

"Estic convençut que som amos del nostre destí, que la tasca que se'ns ha encomanat no està per sobre de les nostres forces;
que el treball físic i mental que requereix no supera
la nostra capacitat de resistència.
Mentre tinguem fe en la causa i un desig de vèncer insuperable, no se'ns negarà la victòria."

- Winston Churchill-

Sí, és això

Ara sí que puc deixar-me de metàfores, eufemismes i altres figures literàries i parlar amb noms, cognoms i fins resolució (!) sobre el què comentava en el post anterior: la reivindicació dels nostres drets.

En principi podriem dir que la que jo tenia era una lluita de 'David contra Goliat', és a dir, apriori una lluita desigual... Un litigi d'una treballadora anònima qualsevol -jo- contra una Universitat Pública: l'Autònoma.

Els que em coneixeu sabeu que a finals de juliol, a una setmana d'agafar vacances i mentre treballava tranquil.lament al meu despatx vaig rebre una trucada que em convocava al cap de tres dies a gerència, on s'em va comunicar que s'havien acabat els diners dels projectes d'on em pagaven i no tenien recursos, em quedava a l'atur amb data 1 de setembre.

En el full d'acomiadament posava 'final de projecte'...però hi havia projectes a mig realitzar, feines que havien de ser continuades al tornar de vacances. A més s'em va demanar un traspàs de dades etc.

La meva sorpresa no va acabar aquí, al rebre el finiquito l'empresa em va donar el què la llei marca com un acomiadament 'normal' 8 dies/any treballat, i no pas els 45 que m'haurien correspòs tenint en compte que l'acomiadament era improcedent.
El meu no era un contracte depenent d'un investigador, jo era la responsable d'un centre multimèdia, la qual cosa es considera una plaça estructural de la universitat.

Em vaig posar en mans d'advocats que ho van veure clar i vaig denunciar la universitat. Han estat mesos de recuperació de proves, d'incertesa... D'allò que parlavem: una despesa -no només econòmica (honoraris advocats), sino de temps i energies.

Ahir dimecres finalment era la data del judici, però ja feia un parell de dies que els advocats de l'Autònoma van contactar amb els meus oferint-los pactar (eren conscients que tenien les de perdre).
La negociació ha estat dura, de fet el dia abans a la nit em vaig plantar i vaig dir als meus advocats que refusava l'oferta que feien, i que anava fins al final, a judici, amb totes les conseqüències. No estava disposada a acceptar pactes indignes, era una qüestió d'honor...
Sé que aquests termes/conceptes estan en desús, més que els termes el què signifiquen; però jo dec ser la última romàntica... ;-)

El mateix dimecres a la porta del jutjat em van oferir els 45 dies /any treballat, amb la qual cosa estaven reconeixent que l'acomiadament era improcedent.
Els meus advocats reclamaven també salaris de tràmit i honoraris etc, però ja tenia el què jo volia i en un termini molt breu, d'altre manera el procés es podria allargar un any més segons el jutge. Vaig acceptar el pacte, però per a mi és una victòria, sobretot una victòria moral...i si no llegiu (retallo de l'acta de conciliació):

Encoratjo a tots aquells que us sentiu estafats en els vostres drets a que us defenseu, a que reclameu i no ho dic pels diners -que també- però sobretot per una qüestió d'honor.
La 'victòria' dels 'febles' és possible...només cal creure-hi i lluitar.

Companys, no és això.

No era això, companys, no era això
pel que varen morir tantes flors,
pel que vàrem plorar tants anhels.
Potser cal ser valents altre cop
i dir no, amics meus, no és això.

No és això, companys, no és això,
ni paraules de pau amb garrots,
ni el comerç que es fa amb els nostres drets,
drets que són, que no fan ni desfan
nous barrots sota forma de lleis.

No és això, companys, no és això;
ens diran que ara cal esperar.
I esperem, ben segur que esperem.
És l’espera dels que no ens aturarem
fins que no calgui dir: no és això.


Companys, no és això - Lluís Llach

Bon Nadal!

A tots els que passeu per aquí i em llegiu de manera assídua, accidental, ocasional...
Sigueu feliços... Bon Nadal!

Sota l'Embruix de la Música

"Diuen que quan allò inexpressable va haver de ser expressat Shakespeare abandonà el seu llapis i cridà la música..."

Sóc de les que necessita cert període refractari per refer-me de l'impacte positiu o negatiu de determinats fets/episodis.
En aquesta ocasió l'efecte colpidor de la música del Messies participatiu va deixar-me un parell o tres de dies sota una embriagadora 'síndrome d'Stendhal' sota la qual era incapaç de ser mínimament objectiva...
El Messíes Participatiu d'enguany era el 14è consecutiu al que assisteixo des de 1995. Aquest any la direcció i el clavicèmval corria a càrrec d'un expressiu Richard Egarr i l'orquestra i el cor que dirigia era l'Academy of Ancient Music especialista en música barroca i clàssica amb criteris històrics i instruments originals.
A més dels solistes: soprano, contralt, tenor i baix, hi havia les prop de quatre-centes veus dels participants individuals, que són les que fan tan especial aquesta versió del Messies de Händel.

Si bé cap dels quatre solistes em va semblar especialment bo -sense que això signifiqui que fossin dolents!-, les 21 veus que formaven el cor de l'Academy of Ancient Music eren excepcionals. L'entregat director era dels que dels que gesticulaven exageradament, alhora tocava el clavicèmval i es dirigia als participants individuals amb la mateixa vehemència que si estés donant l'entrada a la diva més preuada del panorama líric.

Els participants individuals van estar esplèndids: entrades i sortides amb precisió suïssa, afinats, armònics...brutals! Quan s'unien a les parts corals els mateixos solistes somreien, aclaparats per l'embruix de tanta entrega i comunió... El públic restava paralitzat, amb un mig somriure dibuixat a la cara, tot veient el gronxar-se espontani dels cantants abandonats a cada nota...pell de gallina!
El fragment més esperat -per allò del més conegut, no pas perquè el cregui el més emotiu- era l'Al·leluia...i ni el cor, ni els cantants individuals, ni els solistes van decebre. Un aplaudiment eixordador premiava la magistral interpretació.
La resta...buff! com expressar-ho? entravem a la 'tercera part' de l'obra i els cantants ja anaven rodats, intuïnt tot el què el director els demanaria i quan...pura màgia.
L'Amén -el fragment més sublim- posà punt i final a un Messies com feia anys que no escoltava -com a mínim el millor dels darrers tres-quatre anys-.
Al final un aplaudiment de deu minuts i el públic d'empeus van forçar -quan ja molts músics recollien partitures i instruments- un bis, altre cop l'Al.leluia envaí tots els racons del Palau.

Hi ha moments en què les paraules queden petites per expressar l'inexpressable, és el moment d'emmudir i deixar parlar la música...