dilluns, 13 d’abril del 2009

L'Amor Viu al Cor dels Valents


Dime cuál es el puente que separa

tu vida de la mía,

en qué hora negra, en qué ciudad lluviosa,

en qué mundo sin luz está ese puente

y yo lo cruzaré.

Amalia Bautista

9 comentaris:

Pèsol ha dit...

Hola Cris, he cruzado el puente que nos separaba y aquí estoy. Es mi primera vez en tu blog pero, si te parece bien, volveré. Descubro en Amalia Bautista poesía hecha de emoción. No sé si es que estoy algo blando pero se me hace un nudo en la garganta con cada uno de los dos poemas que pones.
El valor, a veces, es el camino más fácil.
Besos

Cris ha dit...

Hola Pèsol!

Gracias por pasarte por este, mi ciberespacio particular! ;-)

Amalia Bautista tiene una poesía sencilla y llana, de esas que van directamente a rasgar la fibra sensible. Yo también la descubrí hace poco.

Sobre lo del valor...pues no sé que decirte, no creo que sea un camino fácil, justamente porqué requiere atreverse y hay mucho temeroso "suelto".

Un abrazo y gracias de nuevo por tu visita!

GEMMA ha dit...

Lletres que respiren intensitat. Penso ara en dureses i n'hi ha de naturaleses ben diferents, però si aquesta suposa fer-se valent és un premiat i recomenat aprenentatge. Bona nit companys!

Petons Cris.

Gemma ha dit...

Hola Cris,
El teu màster em va picar la curiositat, sobre tú, de fet m'atrau la sensibilitat de les persones en general i el sentit de l'humor. Molt emotiu el post, Amalia Bautista...interessant. Comparteixo amb Pèsol que el coratge de vegades és el camí més fàcil, i a la vegada no té per què ser el camí incorrecte sinó tot el contrari.M'ha agradat llegir-te i escoltar la música, ara la de Alegria del Cirque du Soleil, gràcies.Petonet.

Cris ha dit...

Hola Gemmes!

Una, la del Viatge Plural, "assídua" ja a sortejar les ones gràcies pels teus comentaris, sempre enriquidors.

A l'alta Gemma, benvinguda! Això del màster meu en poetes morts va causar furor!!! ;-)
Gràcies per deixar-te endur per la curiositat que t'ha portat fins aquí.
Però m'hauràs d'explicar això de que el camí més fàcil és el del coratge perquè no ho acabo de veure...

Sigui com sigui us envio una abraçada ben forta a cadascuna.

Gràcies pels vostres comentaris Gemmetes!

Gemma ha dit...

Hola Cris, suigui com sigui jo ja m'he endut l'abraçada, pert tant procedeixo a explicarte lo del coratge: imagina per exemple que la vida et planteja una decissió que has de prendre i que has d'escollir entre fer malvé una relació amb una persona que estimes molt, amb la que has passat un munt de coses, o deixar anar a aquella altre persona que ha despertat de sobte un sentiment que ja ni recordaves haver sentit, i que a sobre psicològicament t'atrau exageradament. El coratge és quan et quedes amb el de sempre,és el camí més fàcil, així no pateix ningú, només el valent/a que encara pensa amb l'altre. No sé si m'he explicat amb claredat, per què el post era d'amor no? d'això parlàvem...
Ay Cris! que jo avui estic molt espessa. Has tingut algún cop una experiència similar? jo crec que facis el que facis en aquets casos alguna cosa mor amb nosaltres...
Que tinguis un fantàstic divendres.
A reveure Cristineta, un petó.

Cris ha dit...

Mmmm...respecte al què m'expliques he entès perfectement la situació (no m'hi he trobat mai, i la veritat ni ganes de ben segur que s'ha de passar molt malament).
No obstant penso que la decisió valenta no seria la de romandre amb la persona "de sempre", sino la "d'atrevir-se" a canviar.
Quedar-se amb la persona de fa anys és l'opció conservadora, quedar-se amb el què un coneix, amb el què sap que s'estima sense exaltacions però d'una manera serena. Canviar, a part de saber que provocaràs dolor, també és arriscar-se a que aquell pessigolleig de la novetat sigui només un fet puntual que desaparegui quan passi més temps, no?
L'opció de la incertesa sempre suposa més risc i per tant més valentia...
En fi, entenc que tu dius valentia a l'opció de "resignar-se" i perdre l'emoció d'aquell amor nou.
No deixen de ser maneres diferents d'anomenar un mateix fet.

En el què crec que convindràs amb mi és que només les persones valentes poden estimar de debò. Perquè estimar suposa sempre un risc: el de no ser correspòs, el de ser traït, el de sentir-te vulnerable etc. Estimant t'obres a l'altre, t'exposes i per tant ets vulnerables a les seves accions i al què ell senti també. No tothom gosa estimar justament per aquest fet.

Siguem valents doncs i estimem-nos molt. Comporta riscos però també aporta les més grans satisfaccions! :-)

Petonets per a tu Gemma i gràcies per aquest diàleg interessant!!!

Gemma ha dit...

Si Cris veig que m'he explicat bé, ara bé, matitzo: estimar no és exposar-nos, sinó gaudir, és un plaer.T'imagines no estimar a ningú? la nostre existència seria per mi completament absurda.

M'ha encantat parlar amb tu.

Unknown ha dit...

Aixx, Cris... no sé si jo podría creuar qualsevol tortuós i perillós pont... suposo que no sóc molt valenta en el fons:(
No crec que estimis més a algú pel fet de sacrificar-te i fer bogeríes per amor, penso que hauríem d'afrontar les dificultats amb naturalitat i així estalviar patiments que ens desgasten.
Ara... em sembla molt bé que es lluiti per amor... si no és una batalla perduda 'de antemano'...
Un petó guapíssima :) i mooolta força per si estàs creuant un pont d'aquests!!!

Related Posts with Thumbnails