divendres, 30 de juliol de 2010

Resistint...



Desde la noche que sobre mi se cierne,
negra como su insondable abismo,
agradezco a los dioses si existen
por mi alma invicta.
Caído en las garras de la circunstancia

nadie me vio llorar ni pestañear.

Bajo los golpes del destino

mi cabeza ensangrentada sigue erguida.

Más allá de este lugar de lágrimas e ira

yacen los horrores de la sombra,
pero la amenaza de los años

me encuentra, y me encontrará, sin miedo.

No importa cuán estrecho sea el camino,

cuán cargada de castigo la sentencia.

Soy el amo de mi d
estino;
soy el capitán de mi alma.


-William E. Henley


5 comentaris:

GEMMA ha dit...

Poema culpidor, on s'expressa que malgrat la dura circunstància un no es rendeix, mantenint-se així ferm en la seva lluita personal i silenciosa que només un mateix pateix, viu i coneix.

Accentuo les dues darreres línies: "Soy el amo de mi destino;
soy el capitán de mi alma."

Desitjo que el teu camí sigui el més ample i lluminós possible, sabent que cada dia pot anar a més.

Petonàs mestressa i capitana Cristina!

Cris ha dit...

GEMMA: És cert, el poema és colpidor però no ho és menys la teva interpretació i l'encert en les paraules que utilitzes: "lluita personal i silenciosa, que només un viu i coneix"...m'has posa't la pell de gallina!

A vegades sembla que d'existir, els déus et posin a prova en la teva capacitat de resistir i reeixir de situacions difícils. I així és com actualment em sento, vora un penyassegat a punt de relliscar...
Massa fronts oberts que no sé com abordar ni amb quines forces...

Jo també et desitjo un camí ample i lluminós i tot el millor.

Molts petons Gemmeta!

Isma ha dit...

Aquest no és el post amb aspecte trivial però de rerafons profund que em vas prometre, oi? ;)
Post per reflexionar o, simplement, per sentir.
Jo crec que mai m'he sentit en aquesta espècie de pou o millor dit, en aquesta vora del pou a punt de caure... Almenys no tan a prop com tu o en Henley... Per sort! Així que desde la meva posició de privilegi poc puc dir-te que no et soni a frase feta.
Petons!!!!!

Cris ha dit...

ISMA: No, no l'és...bona observació! ;-)
Però el faré, no et preocupis. Sóc un dona de paraula jo!

No pretenia ser 'descoberta' tan descaradament, però és
cert que sempre postejo sobre coses que em 'mouen'
d'alguna manera en aquell moment. Això i l'ampli termini entre posts m'han delatat suposo...

Lamento també que no he tingut esma ni per passar pels vostres blogs a llegir-vos i comentar... :-(

Espero i desitjo que segueixis desconeixent la sensació de trobar-te en una tessitura semblant. Tot i que diuen que creixem a través de les situacions difícils, m'estimaria més ser més analfabeta en aquest aspecte.

Gràcies per passar!
Petons

Isma ha dit...

De moment, com veus, no et cal aquest post una mica més "gamberro" per fer-me tornar al teu blog i comentar la jugada amb tu. ;)
Segurament es creix amb les situacions difícils i, potser, n'he tingut, però sempre les he relativitzat comparant-les amb les situacions infinítament més difícils d'altres persones... Així que de vegades em sembla que creixo també amb les situacions difícils dels altres...
Una abraçada!

Related Posts with Thumbnails