Amor líquid

Sobre la fragilitat dels vincles humans

En un passeig dels meus per les llibreries, vaig topar amb el llibre del que prèn el títol aquest post: "Amor líquido". És un assaig de Zygmunt Bauman, el mateix autor de "Temps líquids".

No em vaig resistir a comprar-lo, el fet que facin un llibre sobre la fragilitat dels vincles que establim és la constatació d'una premonició que tinc fa algun temps: la nostra societat està malalta, vivim amb pors per relacionar-nos.
Vivim en la societat de lo efímer, i els vincles humans no queden exempts d'aquesta tendència a fer i desfer. No deixa der ser paradògic que en la societat de la comunicació on disposem de les més variades possibilitats i tecnologies per a comunicar-nos només siguem capaços d'establir vincles efímers o per interès...(ho dic així, analítica, amb la major fredor possible però no deixa d'entristir-me si ho penso fondament).
Tal com deia Ralph Waldo Emerson, quan un patina sobre gel, la salvació és la velocitat. Quan la qualitat no ens dóna el suport esperat, tendim a buscar remei en la quantitat. Si el compromís ja no té sentit i les relacions ja no són confiables i difícilment duren, ens inclinem a cambiar la parella per les xarxes. No obstant, una vegada algú ha caigut en això, "sentar el cap" es torna més difícil que abans - ja que ara no es tenen les habilitats que podrien fer que la cosa funcionés-. Seguir en moviment, abans un privilegi i una fita, es converteix ara en obligació. Mantenir la velocitat, abans una aventura plaent, es converteix en un deure esgotador, anuncia ja el pròleg del llibre.
No obstant els habitants de nostre modern "món líquid" reconèixen que el què més els preocupa, el què desitgen, la seva passió, el seu propòsit o el seu somni és relacionar-se.
Aquesta súbita abundància i aparent disponibilitat "d'experiències amoroses" arriba a alimentar la convicció de que l'amor (enamorar-se, exercir l'amor) és una destresa que es pot aprendre, i que el domini d'aquesta matèria augmenta amb el nombre d'experiències i l'asiduitat de l'exercici. Inclús es pot arribar a creure (i amb freqüència es creu) que la capacitat amorosa creix amb l'experiència acumulada, que el proper amor serà una experiència encara més estimulant que la que es gaudeix actualment, encara que no tan emocionant i fascinant com la que vindrà després de la propera.
No obstant, només és una altre il.lusió...La classe de coneixement que augmenta a mesura que la cadena d'episodis amorosos s'allarga és la de "l'amor" en tant que sèrie d'intensos, breus i impactants episodis, atravessats a priori per la consciència de la seva fragilitat i brevetat. La classe d'habilitat que s'adquireix és la de "acabar ràpid i tornar a començar des del principi".
Qui cregués que això de l'amor era fàcil anava equivocat...en tot amor hi ha -com a mínim- dos éssers, i cadascún d'ells és la gran incògnita de l'equació de l'altre. Això és el què fa que l'amor sembli un caprici del destí, aquest inquietant i misteriós futur, impossible de preveure, de conjurar, d'apresurar o detindre. Estimar significa obrir la porta a aquest destí, a la més sublim de les condicions humanes en les que la por es fon amb el goig en una aleació indisoluble. I obrir-se al destí significa, en darrera instància, donar llibertat a l'ésser: aquesta llibertat està representada en "l'altre", el company en l'amor.
En la cultura del consumisme, partidària dels productes llestos per a ús immediat, les solucions ràpides, la satisfacció instantània, els resultats que no requereixin esforços perllongats, les receptes infalibles, les assegurances a tot risc tots aquests "avantatges salvadors" no són aplicables al terreny amatori.
No hi ha secrets...per estimar i ésser estimat s'han de córrer riscos, el preu a pagar pot ser alt...però res és comprable al què es pot rebre.
Sense humilitat i coratge no hi ha amor. Es requereixen ambdues qualitats, en quantitats enormes i constantment renovades per endinsar-se en aquest territori sense mapes. Això, o l'alternativa és que d'aquí a 30-40 anys siguem una generació de vellets solitaris que instal.lats en residències no rebrà la visita de ningú perquè s'haurà deixat perdre una de les opcions més fascinants a les que tenim opció... Reflexionem-hi.