dimecres, 23 de desembre del 2009

Sota l'Embruix de la Música


"Diuen que quan allò inexpressable va haver de ser expressat Shakespeare abandonà el seu llapis i cridà la música..."


Sóc de les que necessita cert període refractari per refer-me de l'impacte positiu o negatiu de determinats fets/episodis.
En aquesta ocasió l'efecte colpidor de la música del Messies participatiu va deixar-me un parell o tres de dies sota una embriagadora 'síndrome d'Stendhal' sota la qual era incapaç de ser mínimament objectiva...
El Messíes Participatiu d'enguany era el 14è consecutiu al que assisteixo des de 1995. Aquest any la direcció i el clavicèmval corria a càrrec d'un expressiu Richard Egarr i l'orquestra i el cor que dirigia era l'Academy of Ancient Music especialista en música barroca i clàssica amb criteris històrics i instruments originals.
A més dels solistes: soprano, contralt, tenor i baix, hi havia les prop de quatre-centes veus dels participants individuals, que són les que fan tan especial aquesta versió del Messies de Händel.

Si bé cap dels quatre solistes em va semblar especialment bo -sense que això signifiqui que fossin dolents!-, les 21 veus que formaven el cor de l'Academy of Ancient Music eren excepcionals. L'entregat director era dels que dels que gesticulaven exageradament, alhora tocava el clavicèmval i es dirigia als participants individuals amb la mateixa vehemència que si estés donant l'entrada a la diva més preuada del panorama líric.

Els participants individuals van estar esplèndids: entrades i sortides amb precisió suïssa, afinats, armònics...brutals! Quan s'unien a les parts corals els mateixos solistes somreien, aclaparats per l'embruix de tanta entrega i comunió... El públic restava paralitzat, amb un mig somriure dibuixat a la cara, tot veient el gronxar-se espontani dels cantants abandonats a cada nota...pell de gallina!
El fragment més esperat -per allò del més conegut, no pas perquè el cregui el més emotiu- era l'Al·leluia...i ni el cor, ni els cantants individuals, ni els solistes van decebre. Un aplaudiment eixordador premiava la magistral interpretació.
La resta...buff! com expressar-ho? entravem a la 'tercera part' de l'obra i els cantants ja anaven rodats, intuïnt tot el què el director els demanaria i quan...pura màgia.
L'Amén -el fragment més sublim- posà punt i final a un Messies com feia anys que no escoltava -com a mínim el millor dels darrers tres-quatre anys-.
Al final un aplaudiment de deu minuts i el públic d'empeus van forçar -quan ja molts músics recollien partitures i instruments- un bis, altre cop l'Al.leluia envaí tots els racons del Palau.

Hi ha moments en què les paraules queden petites per expressar l'inexpressable, és el moment d'emmudir i deixar parlar la música...






























2 comentaris:

Raül ha dit...

Sensacional!
Entenc que et costés refer-te després de tantes emocions, però ja patia per si no ens feies la crítica.
Es nota que vas fruir intensament. Ho celebro!
Per cert, Stendhal un fenomen. La seva biografia de Napoleó em fascina. A veure quan la mato!
Seguieix amb aquesta passió,
Raül

Cris ha dit...

Raül!

Doncs sí, em quedo en un estat 'd'atontament' que semblo acabada de baixar de la parra...Jajajaja!
Pura emoció! I t'asseguro que no sóc la única, allà vaig veure més d'una llàgrima...
Jo no sóc de "mitges tintes" visc amb passió tot allò que visc/faig, la qual cosa té un cost molt alt a vegades, però m'estimo més ser així que un peix bullit...

Gràcies Koala! I Bon Nadal!

Related Posts with Thumbnails