Aprendre sense pensar és inútil.
Pensar sense aprendre, perillós.
- Confuci -

Blog Day - 31 d'Agost

Aquest proper diumenge 31 d'agost és el IV Dia Internacional del Blog. Els organitzadors han proposat la següent iniciativa: donar a conèixer i interconnectar quantes més bitàcores millor al major nombre de persones possibles. Per això demanen a tots els bloggers del món que el proper diumenge crein un post al seu blog on recomanin 5 blogs que els agradin o siguin del seu interès.

Les instruccions per al BlogDay són les següents:

1.- El diumenge 31 d'agost publicar un post al teu blog amb 5 adreces d'altres blogs que consideris interessants, fent-ne una breu descripció
2.- Informar o advertir als autors seleccionats la teva recomanació per al BlogDay
3.- Agregar el tag BlogDay de Technorati: http://technora ti.com/tag/blogday2008 i un enllaç al lloc Blog Day: http://www.blogday.or

El Blog Day es planteja com un dia per tal que els bloggers es coneguin i intercanviin centres d'interès.

A nivell més local han sorgit altres iniciatives com la 1a Trobada Virtual de Bloggers que comptarà amb la participació de personatges rellevants del món del web 2.0

Trobareu tota la informació a les següents adreces:
- Blog Day
- Dia del Blog

Tenir o no tenir...swing

Expressions Golfístiques d'Ús Freqüent:

• Birdie - Realitzar un forat amb un cop menys que el seu par
• Bogey - Realitzar un forat amb un cop més que el seu par
• Eagle - Realitzar un forat amb dos cops menys que el seu par
• Green - Part del forat preparada per patejar. Conté el forat
• Grip - Manera d'empunyar el pal. També és l'empunyadura del pal
• Handicap - Nombre de cops que rep el jugador sobre el par del camp
• Rough - Zona del forat amb herba no segada a ras
• Stance - Posició del jugador davant la bola al preparar el cop
• Swing - Seqüència de moviments que executa el jugador per colpejar la bola amb el pal
• Tee - Suport per acomodar la bola en el lloc de sortida

Qüestió de fe en un mateix

Si penses que estàs vençut, ja ho estàs.

Si penses que no t’hi atreveixes, no ho faràs.

Si penses que t’agradaria guanyar,

però que no pots, no ho assoliràs.

Perquè al món trobaràs que l’èxit

comença amb la voluntat de l’home.

Tot es troba a l’estat mental.

Perquè moltes carreres s’han perdut

abans d’haver-se corregut,

i molts covards han fracassat,

abans d’haver començat el seu treball.

Pensa en gran i els teus fets creixeran,

pensa en petit i restaràs enrera.

Pensa que pots i podràs.

Tot es troba a l’estat mental.

Si penses que tens avantatge, ja en tens.

Has de pensar bé per aixecar-te.

Has d’estar segur de tu mateix,

abans d’intentar guanyar um premi.

La batalla de la vida no sempre la guanya

la persona més forta o més lleugera,

perquè, tard o d’hora, la persona que guanya,

és aquella que creu que pot fer-ho.

- Ruyard Kipling -

365 dies sense tu...

S’em fa estrany observar el batec del teu cor avui…

Justament el cor signe de vida…

S’em fa estranya la vida, des que vas anar-te’n

Res no és igual i tot m’evoca a tu

I tot i que m’esforço a ser digne hereva del teu exemple

Em costa trobar el gest i la templança.

Perquè aquest any cada avui ha estat difícil i esquerp,

un fer i desfer, un assaig constant per continuar.

Em segueixes ensenyant, fins en el dolor de la teva absència,

i així aprenent, entenc que ets aprop,

que vius en mi:

en els meus gens, en el meu nom, en els meus gests,

i puc sentir-ne el privilegi.

Per temps que passi no t’oblidaré

Avui i sempre, mentre em quedi un bri de consciència

Tu seràs en mi, en el meu cor i en el meu pensament

T’estimo molt Papa.

Material Sensible

Parlo de les relacions humanes.

Del fràgils ecosistemes afectius condemnats al fracàs si no hi ha sinceritat, si no hi ha respecte pels afectes i per les persones.

Parlo del terreny relliscós i difícil dels sentiments on només serveix la honestedat amb un mateix i amb els altres per sortir-ne airós.

Deixeu-me apel.lar a l'amor, a aquest sentiment antiquat que defenso avui i sempre com a única taula de salvament, deixeu-me apel.lar també a la tendresa que desvetlla...

Recorrent als mestres:

Aquest camí que deixo enrera és llarg
però em vull lleuger del seu bagatge,
que res no em valen tants d'atzars,
ni els vells camins, ni el blau del mar,
si dintre seu no sento com batega, hi batega,
el fràgil art de la tendresa...

Del teu amor ho espero tot i tant
que en faig un cant pel meu capvespre,
estimo l'ànsia dels teus ulls,
l'impúdic arc del teu cos nu,
però amor t'estimo encara més i sempre, més i sempre,
sabent-te esclau de la tendresa...

Del dolç batec de la tendresa
que espera...
la tendresa
que exalta...
la tendresa
que ens cura quan fa por la solitud.

Ah!, si no fos per la tendresa...

El món que visc sovint no el sento meu
i sé els perquès d'una revolta,
misèria i guerra, fam i mort,
feixisme i odi, ràbia i por,
rebutjo un món que plora aquestes penes, tanta pena,
però tot d'un cop... ve... la tendresa...

la tendresa
que exalta...
la tendresa
que estima quan fa por la solitud.
Ay!, si no fos per la tendresa...

- La tendresa - Lluís Llach

Ni amb Mastercard

El dinero puede comprar:

una casa, pero no un hogar;
comida, pero no el apetito;
una cama, pero no el sueño;
medicamentos, pero no la salud;
un reloj, pero no el tiempo;
joyas, pero no la belleza;
libros, pero no la sabiduría;
una posición, pero no el respeto;
lujo, pero no la cultura;
sexo, pero no el amor;
diversión, pero no la felicidad;
una póliza de seguro, pero no la tranquilidad;
un lugar en el cementerio, pero no en el Cielo.

Si...

Si pots mantenir el cap assenyat quan al voltant

tothom el perd, fent que en siguis el responsable ;

si pots confiar en tu quan tots dubten de tu,

deixant un lloc, també, per als seus dubtes ;

si pots esperar i no cansar-te de l´ espera

o no mentir encara que et menteixin,

o no odiar encara que t´odiïn,

sense donar-te fums, ni parlar en to sapiencial ;

si pots somiar -sense fer que els somnis et dominin,

si pots pensar - sense fer una fi dels pensaments ;

si pots enfrontar-te al Triomf i a la Catàstrofe

i tractar igual aquests dos impostors ;

si pots suportar de sentir la veritat que has dit,

tergiversada per bergants per enxampar-hi els necis

o pots contemplar, trencat, allò a què has dedicat la vida,

i ajupir-te i bastir-lo de bell nou amb eines velles :

si pots fer una pila de tots els guanys

i jugar-te-la tota a una sola carta,

i perdre, i recomençar de zero un altre cop

sense dir mai res del que has perdut ;

si pots forçar el cor, els nervis, els tendons

a servir-te quan ja no són, com eren, forts,

per resistir quan en tu ja no hi ha res

llevat la Voluntat que els diu :”Seguiu !”

Si pots parlar amb les gents i ser virtuós ,

passejar amb Reis i tocar de peus a terra,

si tots compten amb tu, i ningú no hi compta massa ;

si pots omplir el minut que no perdona

amb seixanta segons que valguin el camí recorregut,

teva és la Terra i tot el que ella té

i , encara més , arribaràs , fill meu, a ser un Home.

- SI - Ruyard Kipling

Coincidències

A vegades la vida et regala sorpreses agradables. Coincidències amb persones que t'entenen des de la primera paraula, sentir-los parlar és com retrobar una part escindida de la teva ment que ara resideix en un cos aliè.

És una entesa genuïna, altruïsta, des de l'ànima... En la descoberta et sorprens per les vivències, afinitas i gustos, però també per l'estranya empatia que esdevé fent-te sentir com si la coneguessis de fa molt temps.

"Troballes" com aquestes donen sentit a la vida, i et reconcilien amb aquesta nostra societat de vincles fràgils i efímers. Llarga vida a l'amistat que avui neix (!) Gràcies bGo!

I ara la competència...

El passat dilluns 28 de juliol es va estrenar de manera pública Cuil, el nou buscador que pretén desbancar Google del seu lideratge indiscutible. Cuil ha estat desenvolupat per ex-enginyers de Google -Tom Costello, un professor de Stanford i la seva dona Anna Patterson-, entre altres.
Actualment Cuil té indexades 121.617.892.992 pàgines, i promet ser més ràpid, més complet i millor que Google (!). A diferència d'aquest, que prioritza el posicionament en les cerques segons el seu famós (PageRank) en funció de la quantitat de vincles (links) i del índex de visites del lloc en qüestió, Cuil analitza els continguts de les webs de manera "contextual", assignant la rellevància en funció dels termes emprats en una cerca. Els resultats obtinguts s'organitzen en grups separats per tabs. A part d'agrupar els resultats en grups, també pot mostrar un "box" amb categories complementaries al terme buscat. La idea és classificar els resultats de manera que quedin separats per grups que facilitin trobar el resultat adequat. Per defecte Cuil té activada la funció "Typing Suggestions" de manera que et suggereix termes de cerca a mesura que s'escriu.

Personalment s'em fa una mica estrany la manera de mostrar els resultats, i no li veig la punta de velocitat respecte a Google, potser cal donar-li temps al buscador o acostumar-s'hi. Com en tot el temps demostrarà la seva eficiència i si aconseguiex o no desbancar Google.

Knol - El Nou "Producte" de Google

Dimecres passat Google -el primer motor de cerca a internet- va tornar a l'atac obrint al gran públic una eina que fins aleshores havia estat restringida a un nombre limitat d'usuaris convidats. Es tracta de Knol terme que segons ells pretén ser la "unitat" de coneixement.
El mot Knol prové de knowledge (coneixement, en anglès) i és la reinterpretació de la Wikipèdia, versió Google. Així anomenen als articles i també a l'aplicació que els aglutina.
Les principals diferències entre Knol i Wikipèdia són:

- mentre que Wikipèdia confia en la "sabiduria popular" i parteix de la base que els experts corregiran d'immediat les informacions inexactes, enganyoses o errònies; a Knol només l'autor/s podran autoritzar a altres persones per a contribuïr en els continguts que porten la seva signatura.

- Google té previst que els usuaris que realitzin aportacions a aquesta Enciclopèdia online rebin part dels ingressos que es generaran a través dels anuncis d'AdWords inserits en les seves pàgines.

Personalment sóc força escèptica en aquest producte -malgrat vingui de la meva "admirada" factoria Google. El temps demostrarà si triomfa aquesta nova iniciativa.
Per a més informació:
- Welcome to Knol
- Encoratjar la gent de contribuïr al coneixement

Com fer-te saber...

Cómo hacerte saber que siempre hay tiempo?

Que uno tiene que buscarlo y dárselo...
Que nadie establece normas, salvo la vida...
Que la vida sin ciertas normas pierde formas...
Que la forma no se pierde con abrirnos...
Que abrirnos no es amar indiscriminadamente...
Que no está prohibido amar...
Que también se puede odiar...
Que la agresión porque sí, hiere mucho...
Que las heridas se cierran...
Que las puertas no deben cerrarse...
Que la mayor puerta es el afecto...
Que los afectos, nos definen...
Que definirse no es remar contra la corriente...
Que no cuanto más fuerte se hace el trazo, más se dibuja...
Que negar palabras, es abrir distancias...
Que encontrarse es muy hermoso...
Que el sexo forma parte de lo hermoso de la vida...
Que la vida parte del sexo...
Que el por qué de los niños, tiene su por qué...
Que querer saber de alguien, no es sólo curiosidad...
Que saber todo de todos, es curiosidad malsana...
Que nunca está de más agradecer...
Que autodeterminación no es hacer las cosas solo...
Que nadie quiere estar solo...
Que para no estar solo hay que dar...
Que para dar, debemos recibir antes...
Que para que nos den también hay que saber pedir...
Que saber pedir no es regalarse...
Que regalarse en definitiva no es quererse...
Que para que nos quieran debemos demostrar qué somos...
Que para que alguien sea, hay que ayudarlo...
Que ayudar es poder alentar y apoyar...
Que adular no es apoyar...
Que adular es tan pernicioso como dar vuelta la cara...
Que las cosas cara a cara son honestas...
Que nadie es honesto porque no robe...
Que cuando no hay placer en las cosas no se está viviendo...
Que para sentir la vida hay que olvidarse que existe la muerte...
Que se puede estar muerto en vida..
Que se siente con el cuerpo y la mente...
Que con los oídos se escucha...
Que cuesta ser sensible y no herirse...
Que herirse no es desangrarse...
Que para no ser heridos levantamos muros...
Que sería mejor construir puentes...
Que sobre ellos se van a la otra orilla y nadie vuelve...
Que volver no implica retroceder...
Que retroceder también puede ser avanzar...
Que no por mucho avanzar se amanece más cerca del sol...

Cómo hacerte saber que nadie establece normas, salvo la vida?

- Mario Benedetti -

L'Adéu d'Antoni Bassas

Divendres passat dia 18, l'Antoni Bassas va fer el seu darrer programa "Els Matins de Catalunya Ràdio". Ho havia anunciat feia tres setmanes, per discrepàncies amb la direcció de l'emissora no continuava. Divendres, l'Antoni deia adéu després de 14 anys al front d'un programa de lideratge indiscutible, i ho feia com és ell i com solen fer els grans professionals: amb correcció i elegància però sense callar-se res. En Bassas va dedicar els darrers minuts del programa a explicar més àmpliament el perquè del seu adéu: li havien proposat començar una hora abans (a les 6 h), cosa a la que ell s'avenia, però no volia acabar a les 11 h una hora abans, ni prescindir d'alguns col.laboradors ni treure l'espai "Alguna pregunta més" tal com se li exigia.
Les negociacions no van prosperar, segons paraules d'ell "va arribar a un punt que no vaig veure massa interès en la meva renovació".
També va parlar la famosa "crosta nacionalista" a la que el diputat del PSC Joan Ferran havia fet referència al Parlament dient que s'havia d'arrancar dels mitjans de comunicació de la Generalitat. En temps de democràcia, fets com aquests em semblen intolerables i demencials...

Mentrestant, durant tot el matí centenars de persones havien anat passant davant dels vidres de l'estudi de Catalunya Ràdio per veure en directe l'Antoni Bassas i el seu equip en el darrer programa. A mesura que s'acostava el final s'anaven aplegant en aquell punt més i més persones, alguna gent plorava, portaven pancartes de suport a l'Antoni, hi havia crits de "Ferran botifler", i "Sarsanedes escalador",...era la manifestació espontània del poble que homenatjava a un gran professional.

Em quedo amb una de les darreres frases que l'Antoni va pronunciar en el seu programa "Si la classe política catalana no aguanta un programa com aquest, és que tenim una cultura democràtica molt justeta".
L'Antoni s'emocionava davant la munió de gent, saludava des de l'estudi. Al punt del migdia va acabar amb la cançó "Un núvol blanc" de Lluís Llach.
Després va sortir a saludar la multitud que s'aplegava al carrer, oients anònims, però també algunes cares conegudes que van voler saludar l'Antoni i manifestar-li el seu suport. L'Antoni va demanar -emprant paraules de Pompeu Fabra- "No perdre ni la tasca ni l'esperança en seguir treballant per Catalunya".
Us deixo amb el vídeo d'aquest final, que no serà només que un arreveure: encara que - pose'm per cas - en Bassas s'en vagi a una ràdio local només haurem de canviar el dial per sintonitzar-lo.

El Dilema d'Interlagos

Planteja’t el següent: Treballes com a mecànic per a una important escuderia de Fórmula 1. El teu equip està excel·lentment posicionat en la classificació del mundial. De fet, en la última carrera, qualsevol dels dos pilots de la teva escuderia pot guanyar el mundial. El teu cap, gran amic d'un dels pilots, et demana que perjudiquis lleugerament l'altre pilot.

Tota la polèmica que va envoltar Fernando Alonso i la Fórmula 1 la temporada passada ens ofereix l’oportunitat per parlar sobre els dilemes morals i tractar d’analitzar com el cervell humà gestiona l’obediència davant l’autoritat. En última instància, el dilema d’Interlagos planteja la següent pregunta: Perjudicaries a algú perquè t’ho ordena un superior?

La mateixa pregunta s’ha anat repetint el món sencer en diferents ocasions al llarg de la història. Per exemple a finals dels seixanta, en el judici a Adolf Eichmann pels crims contra la humanitat comesos durant el règim nazi.

Durant el judici, cada vegada que li preguntaven el motiu del seu comportament, ell responia: “complia ordres”. Eichmann era un home “aparentment” normal. Un pare de família que havia viscut una vida corrent i que deia no tenir res en contra els jueus.

La pregunta imminent que ens assalta és: pot una persona normal arribar a torturar o assassinar a algú només posant en pràctica l’obediència? Aquesta pregunta fou objecte d’estudi del psicòleg nord-americà Stanley Milgram. Per trobar les respostes va dissenyar un experiment que porta el seu nom.

Milgram va reclutar un grup de 1000 homes per portar a teme la seva recerca. Els participant havien de castigar els errors d’un jugador amb descàrregues elèctriques. Cada error del jugador suposava una descàrrega i un augment del voltatge: l’escala anava de 15 a 450 volt. I tot això tenia lloc sota les ordes d’un experimentador autoritari amb bata blanca que insistia als participants a seguir en el seu paper emprant frases del tipus: “Per favor, continuï” o “No té elecció. Ha de continuar”.

Abans però de fer l’experiment, Milgram va fer unes enquestes als participants de les que extregué que ningú o gairebé ningú arribaria a propinar les descàrregues de major voltatge. No obstant això, a la pràctica, es va trobar amb què el 65% dels subjectes obeïa, arribant als 450 volts, fins i tot quan el jugador sembava no donar senyals de vida (¡).

En realitat, una decàrrega d’aquest tipus és suficient per acabar amb la vida d’un ésser humà. Per sort, els que feien de jugadors eren actors que no rebien cap descàrrega i que fallaven les preguntes a propòsit.

Què passa en el nostre cervell quan obeïm que ens pot dur a fer atrocitats d'aquest tipus?
Milgram i altres experts van arribar a la conclusió de que l'essència de l'obediència resideix en l'evaporació de la responsabilitat individual. La persona es veu a si mateixa com un mer instrument que realitza els desitjos d'altre individu i alguna cosa ocorre en el nostre cervell que ens fa pensar que estem “lliures de pecat” i exhimits de tota responsabilitat.

Recentment, s'ha vist que davant dilemes d'aquest tipus el còrtex cingulat anterior s’activa intensament. Aquesta regió del cervell ja es coneix ja com l’encarregada de gestionar conflictes interns i s'activa sempre que necessitem reprimir un comportament per portar a terme un altre. Aquesta regió, per tant, seria protagonista en qüestions d'obediència.

En la nostra societat ens omple d’orgull respondre positivament davant el nostre cap, professor o pares. No cal oblidar que pertanyem a una espècie que viu en grup. Una espècie on les jerarquies juguen i han jugat un paper determinant en la nostra supervivència. De fet, l'obediència es converteix en un bé preuat quan el que t’ordena disposa d’informació transcendental, com per exemple, quins són els perills a evitar.

Potser, el dilema d’Interlagos posa de manifest el costat fosc que es desprèn de la nostra sociabilitat. La misèria amb la qual es vesteix l'obediència, un comportament seleccionat evolutivament per mantenir, en teoria, estructures jeràrquiques eficients. I d'ell també emergeix la gran tragèdia a la qual s’enfronta tot individu: les nostres decisions mai són estrictament individuals.

"Cuando la vida te presente mil razones para llorar,
demuéstrale que tienes mil y una razones por las cuales
sonreir."

Viure...malgrat tot

¡Carpe Diem! Aprovecha el día.
No dejes que termine sin haber crecido un poco,
sin haber sido un poco mas feliz,
sin haber alimentado tus sueños.

No te dejes vencer por el desaliento.
No permitas que nadie
te quite el derecho de
expresarte que es casi un deber.

No abandones tus ansias de hacer de tu vida
algo extraordinario...

No dejes de creer que las palabras, la risa y la poesía
sí pueden cambiar el mundo...

Somos seres, humanos, llenos de pasión.
La vida es desierto y tambien es oasis.
Nos derriba, nos lastima, nos convierte en
protagonistas de nuestra propia historia...
Pero no dejes nunca de soñar,
porque sólo a través de sus sueños
puede ser libre el hombre.

No caigas en el peor error, el silencio.
La mayoría vive en un silencio espantoso.

No te resignes...
No traiciones tus creencias. Todos necesitamos
aceptación, pero no podemos remar en
contra de nosotros mismos.
Eso transforma la vida en un infierno.

Disfruta el pánico que provoca tener
la vida por delante...
Vívela intensamente,
sin mediocridades.
Piensa que en ti está el futuro y en
enfrentar tu tarea con orgullo, impulso
y sin miedo.

Aprende de quienes pueden enseñarte...
No permitas que la vida
te pase por encima
sin que la vivas...

- Walt Whitman -
Canto a mí mismo

En el record...sempre

La Imaginació al Poder

Expliquen que hi havia un cec assegut en una vereda, amb una gorra als seus peus i un troç de fusta en la qual es llegia:

"Si us plau, ajudin-me, sóc cec"

Un creatiu de publicitat que passava per allà, es va parar i va veure unes poques monedes a la gorra.

Sense demanar-li permís prengué el rètol, li donà la volta, agafà guix i va escriure un altre anunci. Tornà a posar el troç de fusta damunt els peus del cec i se n'anà.

A la tarda, el creatiu tornà a passar enfront el cec que demanava almoïna, la seva gorra era plena de bitllets i monedes. El cec va reconèixer les seves passes i li preguntà què havia posat al rètol.

El publicista li contestà: "Res que no sigui tan cert com el teu anunci, però amb unes altres paraules", somrigué i prosseguí el seu camí.

El cec mai no ho va saber, però el seu nou rètol dèia:

"Avui és primavera i no puc veure-la"

Cambiem d'estratègia quan no ens surtin les coses i veure'm que les coses poden cambiar.

Si continues fent sempre el mateix, obtindràs sempre els mateixos resultats. Per aconseguir quelcom novedós, has de fer quelcom diferent. -Albert Einstein-

En els moments de crisis, només la imaginació és més important que el coneixement.

L'important és no deixar de fer-se preguntes i de "atrevir-se" a transitar un camí poc concurregut.

Coses que de veritat importen

Ni que sigui un instant

Aunque sea un instante, deseamos
descansar. Soñamos con dejarnos.
No sé, pero en cualquier lugar
con tal de que la vida deponga sus espinas.

Un instante, tal vez. Y nos volvemos
atrás, hacia el pasado engañoso cerrándose
sobre el mismo temor actual, que día a día
entonces también conocimos.

Se olvida
pronto, se olvida el sudor tantas noches,
la nerviosa ansiedad que amarga el mejor logro
llevándonos a él de antemano rendidos
sin más que ese vacío de llegar,
la indiferencia extraña de lo que ya está hecho.

Así que a cada vez que este temor,
el eterno temor que tiene nuestro rostro
nos asalta, gritamos invocando el pasado
–invocando un pasado que jamás existió–

para creer al menos que de verdad vivimos
y que la vida es más que esta pausa inmensa,
vertiginosa,
cuando la propia vocación, aquello
sobre lo cual fundamos un día nuestro ser,
el nombre que le dimos a nuestra dignidad
vemos que no era más
que un desolador deseo de esconderse.

- Aunque sea un Instante -
Jaime Gil de Biedma