Pensar sense aprendre, perillós.
- Confuci -
Si penses que no t’hi atreveixes, no ho faràs.
Si penses que t’agradaria guanyar,
però que no pots, no ho assoliràs.
Perquè al món trobaràs que l’èxit
comença amb la voluntat de l’home.
Tot es troba a l’estat mental.
Perquè moltes carreres s’han perdut
abans d’haver-se corregut,
i molts covards han fracassat,
abans d’haver començat el seu treball.
Pensa en gran i els teus fets creixeran,
pensa en petit i restaràs enrera.
Pensa que pots i podràs.
Tot es troba a l’estat mental.
Si penses que tens avantatge, ja en tens.
Has de pensar bé per aixecar-te.
Has d’estar segur de tu mateix,
abans d’intentar guanyar um premi.
La batalla de la vida no sempre la guanya
la persona més forta o més lleugera,
perquè, tard o d’hora, la persona que guanya,
és aquella que creu que pot fer-ho.
- Ruyard Kipling -
Justament el cor signe de vida…
S’em fa estranya la vida, des que vas anar-te’n
Res no és igual i tot m’evoca a tu
I tot i que m’esforço a ser digne hereva del teu exemple
Em costa trobar el gest i la templança.
Perquè aquest any cada avui ha estat difícil i esquerp,
un fer i desfer, un assaig constant per continuar.
Em segueixes ensenyant, fins en el dolor de la teva absència,
i així aprenent, entenc que ets aprop,
que vius en mi:
en els meus gens, en el meu nom, en els meus gests,
i puc sentir-ne el privilegi.
Per temps que passi no t’oblidaré
Avui i sempre, mentre em quedi un bri de consciència
Tu seràs en mi, en el meu cor i en el meu pensament
T’estimo molt Papa.
Del teu amor ho espero tot i tant
que en faig un cant pel meu capvespre,
estimo l'ànsia dels teus ulls,
l'impúdic arc del teu cos nu,
però amor t'estimo encara més i sempre, més i sempre,
sabent-te esclau de la tendresa...
Del dolç batec de la tendresa
que espera...
la tendresa
que exalta...
la tendresa
que ens cura quan fa por la solitud.
Ah!, si no fos per la tendresa...
El món que visc sovint no el sento meu
i sé els perquès d'una revolta,
misèria i guerra, fam i mort,
feixisme i odi, ràbia i por,
rebutjo un món que plora aquestes penes, tanta pena,
però tot d'un cop... ve... la tendresa...
la tendresa
que exalta...
la tendresa
que estima quan fa por la solitud.
Ay!, si no fos per la tendresa...
una casa, pero no un hogar;
comida, pero no el apetito;
una cama, pero no el sueño;
medicamentos, pero no la salud;
un reloj, pero no el tiempo;
joyas, pero no la belleza;
libros, pero no la sabiduría;
una posición, pero no el respeto;
lujo, pero no la cultura;
sexo, pero no el amor;
diversión, pero no la felicidad;
una póliza de seguro, pero no la tranquilidad;
un lugar en el cementerio, pero no en el Cielo.
Si pots mantenir el cap assenyat quan al voltant
tothom el perd, fent que en siguis el responsable ;
si pots confiar en tu quan tots dubten de tu,
deixant un lloc, també, per als seus dubtes ;
si pots esperar i no cansar-te de l´ espera
o no mentir encara que et menteixin,
o no odiar encara que t´odiïn,
sense donar-te fums, ni parlar en to sapiencial ;
si pots somiar -sense fer que els somnis et dominin,
si pots pensar - sense fer una fi dels pensaments ;
si pots enfrontar-te al Triomf i a la Catàstrofe
i tractar igual aquests dos impostors ;
si pots suportar de sentir la veritat que has dit,
tergiversada per bergants per enxampar-hi els necis
o pots contemplar, trencat, allò a què has dedicat la vida,
i ajupir-te i bastir-lo de bell nou amb eines velles :
si pots fer una pila de tots els guanys
i jugar-te-la tota a una sola carta,
i perdre, i recomençar de zero un altre cop
sense dir mai res del que has perdut ;
si pots forçar el cor, els nervis, els tendons
a servir-te quan ja no són, com eren, forts,
per resistir quan en tu ja no hi ha res
llevat la Voluntat que els diu :”Seguiu !”
Si pots parlar amb les gents i ser virtuós ,
passejar amb Reis i tocar de peus a terra,
si tots compten amb tu, i ningú no hi compta massa ;
si pots omplir el minut que no perdona
amb seixanta segons que valguin el camí recorregut,
teva és la Terra i tot el que ella té
i , encara més , arribaràs , fill meu, a ser un Home.
- SI - Ruyard Kipling
El passat dilluns 28 de juliol es va estrenar de manera pública Cuil, el nou buscador que pretén desbancar Google del seu lideratge indiscutible. Cuil ha estat desenvolupat per ex-enginyers de Google -Tom Costello, un professor de Stanford i la seva dona Anna Patterson-, entre altres.
Actualment Cuil té indexades 121.617.892.992 pàgines, i promet ser més ràpid, més complet i millor que Google (!). A diferència d'aquest, que prioritza el posicionament en les cerques segons el seu famós (PageRank) en funció de la quantitat de vincles (links) i del índex de visites del lloc en qüestió, Cuil analitza els continguts de les webs de manera "contextual", assignant la rellevància en funció dels termes emprats en una cerca. Els resultats obtinguts s'organitzen en grups separats per tabs. A part d'agrupar els resultats en grups, també pot mostrar un "box" amb categories complementaries al terme buscat. La idea és classificar els resultats de manera que quedin separats per grups que facilitin trobar el resultat adequat. Per defecte Cuil té activada la funció "Typing Suggestions" de manera que et suggereix termes de cerca a mesura que s'escriu.
Planteja’t el següent: Treballes com a mecànic per a una important escuderia de Fórmula 1. El teu equip està excel·lentment posicionat en la classificació del mundial. De fet, en la última carrera, qualsevol dels dos pilots de la teva escuderia pot guanyar el mundial. El teu cap, gran amic d'un dels pilots, et demana que perjudiquis lleugerament l'altre pilot.
Tota la polèmica que va envoltar Fernando Alonso i
Durant el judici, cada vegada que li preguntaven el motiu del seu comportament, ell responia: “complia ordres”. Eichmann era un home “aparentment” normal. Un pare de família que havia viscut una vida corrent i que deia no tenir res en contra els jueus.
La pregunta imminent que ens assalta és: pot una persona normal arribar a torturar o assassinar a algú només posant en pràctica l’obediència? Aquesta pregunta fou objecte d’estudi del psicòleg nord-americà Stanley Milgram. Per trobar les respostes va dissenyar un experiment que porta el seu nom.
Milgram va reclutar un grup de 1000 homes per portar a teme la seva recerca. Els participant havien de castigar els errors d’un jugador amb descàrregues elèctriques. Cada error del jugador suposava una descàrrega i un augment del voltatge: l’escala anava de
Abans però de fer l’experiment, Milgram va fer unes enquestes als participants de les que extregué que ningú o gairebé ningú arribaria a propinar les descàrregues de major voltatge. No obstant això, a la pràctica, es va trobar amb què el 65% dels subjectes obeïa, arribant als 450 volts, fins i tot quan el jugador sembava no donar senyals de vida (¡).
En realitat, una decàrrega d’aquest tipus és suficient per acabar amb la vida d’un ésser humà. Per sort, els que feien de jugadors eren actors que no rebien cap descàrrega i que fallaven les preguntes a propòsit.
Què passa en el nostre cervell quan obeïm que ens pot dur a fer atrocitats d'aquest tipus?
Milgram i altres experts van arribar a la conclusió de que l'essència de l'obediència resideix en l'evaporació de la responsabilitat individual. La persona es veu a si mateixa com un mer instrument que realitza els desitjos d'altre individu i alguna cosa ocorre en el nostre cervell que ens fa pensar que estem “lliures de pecat” i exhimits de tota responsabilitat.
Potser, el dilema d’Interlagos posa de manifest el costat fosc que es desprèn de la nostra sociabilitat. La misèria amb la qual es vesteix l'obediència, un comportament seleccionat evolutivament per mantenir, en teoria, estructures jeràrquiques eficients. I d'ell també emergeix la gran tragèdia a la qual s’enfronta tot individu: les nostres decisions mai són estrictament individuals.
Un instante, tal vez. Y nos volvemos
atrás, hacia el pasado engañoso cerrándose
sobre el mismo temor actual, que día a día
entonces también conocimos.
Se olvida
pronto, se olvida el sudor tantas noches,
la nerviosa ansiedad que amarga el mejor logro
llevándonos a él de antemano rendidos
sin más que ese vacío de llegar,
la indiferencia extraña de lo que ya está hecho.
Así que a cada vez que este temor,
el eterno temor que tiene nuestro rostro
nos asalta, gritamos invocando el pasado
–invocando un pasado que jamás existió–
para creer al menos que de verdad vivimos
y que la vida es más que esta pausa inmensa,
vertiginosa,
cuando la propia vocación, aquello
sobre lo cual fundamos un día nuestro ser,
el nombre que le dimos a nuestra dignidad
vemos que no era más
que un desolador deseo de esconderse.